Hi ha paraules senzilles, d'aquelles que passen desapercebudes i que mai no són referència de cap parla pròpia de la modernitat. Una d'aquestes ben bé podria ser "vigília", tot i que em sembla un mot extraordinàriament adequat per a avui, justament.
Vigília té el significat de vetlla, de no dormir, com segurament faran molts del membres de l'organització de la Via catalana cap a la independència, entre avui i demà, tancant mil detalls de darrera hora. D'altra banda, vigília, també és el dia que precedeix algun gran esdeveniment (originàriament alguna gran solemnitat litúrgica), i no hi ha dubte que l'11 de setembre, i tot el que implica, és una de les grans dates del calendari català. Finalment, aquesta paraula també apreix a l'expressió gairebé oblidada "felices vigílies", que serveix per felicitar algú que l'endemà celebra alguna cosa.
Avui som en vigílies d'un esdeveniment desmesurat, insòlit, que posarà Catalunya al punt de mira informatiu de mig món i que demostrarà, alhora, una clara voluntat de ser i una enorme capacitat organitzativa de la societat civil; una capacitat que prou voldrien moltes institucions i projectes públics, tant d'aquí com de fora. Algun dia la història posarà al seu lloc els organitzadors de la Via, perquè sense cap dubte s'hi han guanyat el dret a ser-hi, igual com s'han guanyat la nostra admiració i agraïment, sobretot la d'aquells com jo mateix, prou escèptics -ho reconec- quan es va anunciar la idea de fer aquesta cadena humana.
Avui és dia de preparar coses. Fins i tot de recuperar l'emoció de quan erem petits i havíem d'anar d'excursió. Recordeu com costava dormir, aleshores? Allò sí que era una vigília emocionant, prèvia a un dia extraordinari. Doncs ara, exactament igual.
Bona vigília a tots els que demà ens trobarem, agafant-nos les mans, en qualsevol lloc del nostre país i també més enllà, a Vinarós i a Guardamar, on els han prohibit el dret a manifestar-se lliurement i pacíficament , en un nou exercici d'intolerància antidemocràtica que encara es fa més evident quan sabem que París, capital de l'estat més centralista que puguem imaginar, no posa cap impediment, ans al contrari, perquè la Via catalana també arribi a la Catalunya del Nord, o quan constatem que els catalans s'han pogut manifestar arreu del món sense cap impediment. Deu ser la diferència entre el jacobinisme democràtic i el que encara viu encadenat al franquisme, de la mà de personatges com el ministre Fernández Díaz.
Fins demà, i aquí us deixo l'enllaç al bloc següent de Blog-via cap a la independència, aquesta fantàstica cadena de blocaires que també ens donem la mà, ni que sigui de manera virtual.
