Haig de reconèixer que em va costar força entrar en l'univers de "Llums a la costa", de Jaume Benavente. Crec que és perquè al principi se centra molt en el personatge de la Cèlia, i li costa una mica entrar en matèria, situar-nos en el que potser té de més interessant: la història d'Eusebio Sena, represaliat pel salazarisme. "Llums a la costa" és una història profundament portuguesa, escrita amb un gran amor cap a Portugal i sobretot cap a Lisboa (els que hem tingut la sort de ser-hi podem entendre per què), per part d'algú que no és portuguès, en aquest cas un escriptor català tot i que de biografia marcada pel Brasil. En aquest sentit, fa pensar en un altre portuguesista no portuguès, l'italià Antonio Tabucchi, en especial en la seva lluminosa "Afirma Pereira", amb la qual comparteix la denúncia de la dictadura de Salazar. És clar que Tabucchi és molt Tabucchi, i "Llums a la costa" no resisteix la comparació, menys encara a causa d'aquest personatge que s'estima tan poc a si mateix que és la Cèlia, una figura gairebé involuntàriament hamletiana, en el que té de torturada i de dubte constant. A vegades, és cert, la Cèlia aconsegueix tocar-me la fibra sensible amb les seves reflexions, però massa sovint se m'esdevé com una antiheroïna un xic propera al món de les dames avorrides d'un Antonio Gala qualsevol. Però "Llums a la costa" té un actiu innegable, que la fa interessant i que crec que en realitat és on l'autor volia posar l'accent: el retrat de la nostàlgia. Però no una nostàlgia motivada per una pèrdua concreta, sinó quelcom molt més intangible i dolorós, potser la que provoca la sensació de no acabar de saber viure. I en això, és clar, res com Lisboa.
I, parlant de nostàlgia, haig de pair la sensació agredolça que em va deixar ahir el revisionat de "28 semanas después", de Juan Carlos Fresnadillo. Jo tenia clar quan vaig veure-la al cinema per primera vegada que era un dels pocs casos en què la seqüela superava l'original ("28 días después", de Danny Boyle), i m'admirava que Fresnadillo convertís un encàrrec en quelcom personal, reflexiu i artístic. Anys després, Fresnadillo em va decebre una mica amb "Intruders", però continuava recordant "28 semanas después" amb admiració. El cas és que ahir vaig revisitar-la, i em va semblar que potser no n'hi havia per tant. Hi havia una reflexió sobre la culpa, que recordava. Hi havia una metàfora molt clara (potser massa) sobre les intervencions militars suposadament benefactores però que acaben sent letals per a la societat civil (que oportú, això ara, a propòsit de les notícies d'aquests dies). I hi havia també un innegable virtuosisme tècnic, amb una càmera frenètica, literalment infectada en les escenes de les persecucions dels zombies. I també un final a Wembley que a mi em sembla religiós, i que també recordava. Però al mateix temps em va semblar que tot plegat era una mica precipitat, només apuntat. I vaig pensar si Fresnadillo em va decebre amb "Intruders" perquè realment era fluixeta o perquè sóc jo qui ha canviat. Que potser he perdut la capacitat d'admirar, de fascinar-me, si més no amb tanta facilitat com abans. Potser és que m'estic fent gran, i ja ni la nostàlgia no és el que era.