David Cuenca Ros
per en 10 Setembre 2013
1,428 Vistes

Haig de reconèixer que em va costar força entrar en l'univers de "Llums a la costa", de Jaume Benavente. Crec que és perquè al principi se centra molt en el personatge de la Cèlia, i li costa una mica entrar en matèria, situar-nos en el que potser té de més interessant: la història d'Eusebio Sena, represaliat pel salazarisme. "Llums a la costa" és una història profundament portuguesa, escrita amb un gran amor cap a Portugal i sobretot cap a Lisboa (els que hem tingut la sort de ser-hi podem entendre per què), per part d'algú que no és portuguès, en aquest cas un escriptor català tot i que de biografia marcada pel Brasil. En aquest sentit, fa pensar en un altre portuguesista no portuguès, l'italià Antonio Tabucchi, en especial en la seva lluminosa "Afirma Pereira", amb la qual comparteix la denúncia de la dictadura de Salazar. És clar que Tabucchi és molt Tabucchi, i "Llums a la costa" no resisteix la comparació, menys encara a causa d'aquest personatge que s'estima tan poc a si mateix que és la Cèlia, una figura gairebé involuntàriament hamletiana, en el que té de torturada i de dubte constant. A vegades, és cert, la Cèlia aconsegueix tocar-me la fibra sensible amb les seves reflexions, però massa sovint se m'esdevé com una antiheroïna un xic propera al món de les dames avorrides d'un Antonio Gala qualsevol. Però "Llums a la costa" té un actiu innegable, que la fa interessant i que crec que en realitat és on l'autor volia posar l'accent: el retrat de la nostàlgia. Però no una nostàlgia motivada per una pèrdua concreta, sinó quelcom molt més intangible i dolorós, potser la que provoca la sensació de no acabar de saber viure. I en això, és clar, res com Lisboa.

I, parlant de nostàlgia, haig de pair la sensació agredolça que em va deixar ahir el revisionat de "28 semanas después", de Juan Carlos Fresnadillo. Jo tenia clar quan vaig veure-la al cinema per primera vegada que era un dels pocs casos en què la seqüela superava l'original ("28 días después", de Danny Boyle), i m'admirava que Fresnadillo convertís un encàrrec en quelcom personal, reflexiu i artístic. Anys després, Fresnadillo em va decebre una mica amb "Intruders", però continuava recordant "28 semanas después" amb admiració. El cas és que ahir vaig revisitar-la, i em va semblar que potser no n'hi havia per tant. Hi havia una reflexió sobre la culpa, que recordava. Hi havia una metàfora molt clara (potser massa) sobre les intervencions militars suposadament benefactores però que acaben sent letals per a la societat civil (que oportú, això ara, a propòsit de les notícies d'aquests dies). I hi havia també un innegable virtuosisme tècnic, amb una càmera frenètica, literalment infectada en les escenes de les persecucions dels zombies. I també un final a Wembley que a mi em sembla religiós, i que també recordava. Però al mateix temps em va semblar que tot plegat era una mica precipitat, només apuntat. I vaig pensar si Fresnadillo em va decebre amb "Intruders" perquè realment era fluixeta o perquè sóc jo qui ha canviat. Que potser he perdut la capacitat d'admirar, de fascinar-me, si més no amb tanta facilitat com abans. Potser és que m'estic fent gran, i ja ni la nostàlgia no és el que era.

Publicat a: Oci
Sigues el primer a qui li agrada això.
David Cuenca Ros
Nou article
13 Setembre 2013
David Cuenca Ros
Buf! No sé què dir! Si realment no es tracta d'una broma i ets l'autor de "Llums a la costa", el primer que vull dir és que és un honor haver rebut un comentari teu. He trigat molt a contestar perquè durant uns dies, a causa d'un problema familiar, no he pogut estar gens pel bloc. Tant de bo encara ... Veure més
7 D'octubre 2013
David Cuenca Ros
Al contrari, sóc jo qui se sent agraït que tu me'l dediquis a mi, el teu temps. Vaig regalar aquest llibre a la meva dona perquè feia poc que havíem estat a Lisboa i, tot i la brevetat de l'estada, ens havia enamorat (sobretot a mi, ho reconec). Després de llegir el llibre, ara també m'agradaria vis... Veure més
19 D'octubre 2013
David Cuenca Ros
Qui és de l'equip directiu és el meu company, no jo (hehe)
19 D'octubre 2013