En el seu deliri, castella va somniar que sotmetia els catalans. I en llevar-se, va voler fer realitat el somni. Va plantar el seu nom, la seva llengua, la seva bandera i el seu tarannà damunt la terra que ens pertanyia, i va regar-ho tot amb la nostra sang. Durant dies, anys i segles va esperar impacient que de la llavor del seu odi en nasqués un arbre fort, però no en naixia res... Per més sang nostra que hi abocava, per més empelts castellans que hi feia, res no hi arrelava...
No comprens castella, que Catalunya és nostra? No entens que aquests dominis et són estèrils i eixorcs?
Allà on vas plantar-hi la llavor de la teva insolència, sota la terra que du el nostre nom; hi ha els braços dels nostres herois, que morts i tot, escupen verí damunt la llavor que sembres, ... aquí, no hi faràs néixer res!
Ens has obert nafres que haurien mort a qualsevol,... però a nosaltres no. Els catalans encara som vius, encara som aquí! Tenim el pit obert, sí, però el cor encara ens batega!
Morirem? Potser sí, però abans, ...t’arrencarem de Catalunya!
