El debat està, definitivament, servit. Sembla clar, a hores d'ara, que Tata Martino vol un Barça més vertical, més directe, més allunyat del futbol control que va caracteritzar l'etapa de Pep Guardiola al capdavant de la banqueta. Els més puristes ho critiquen, diuen que ens estem allunyant de la nostra essència i que a més això a la llarga ens perjudicarà en el resultat. Partits com el d'ahir els serveixen d'exemple: el Barça fa una primera meitat elèctrica, amb passades ràpides que trenquen línies defensives senceres, amb combinacions endimoniades entre línies a partir de la zona de tres quarts. Futbolistes com Cesc s'hi troben com peix a l'aigua i s'exhibeixen. Però el que guanyem en verticalitat, diuen, ho perdem en futbol control. El Barça de Guardiola, diuen i probablement amb raó, mai de la vida s'hauria complicat la vida com en els últims minuts d'aquesta primera meitat excelsa, però que l'equip no va saber tancar.
No defugim aquest debat, que és interessantíssim. El millor de tot és que es tracta d'un debat estrictament futbolístic. M'encanta que, un cop ha començat la temporada, ens allunyem de pseudodebats ridículs, absurds i més propis de la premsa rosa que de l'esportiva com ara Tito-Guardiola, Rosell-Cruyff, etc. Que bonic que és el futbol, i que esperpèntic tot el que l'envolta! Quedem-nos, doncs, amb el debat sobre la pilota i com l'hem de tractar.
És cert. Si repassem els partits de l'era Guardiola, ens costarà trobar-ne un en què el rival ens hagi remuntat un resultat. Fins i tot, ens costarà trobar-ne algun en què el rival ens hagi inquietat mínimament després d'haver-nos posat per davant. L'equip de Guardiola era temible un cop tenia el resultat a favor, perquè sabia defensar-lo com ningú. Això sí: amb la pilota. Començava a tocar i tocar, a adormir el partit, a fer que no passés res rellevant, a hipnotitzar el rival fins que de sobte li clavava la sentència. Per això, quan busquem partits dirigits per Guardiola en què hi hagués intervingut l'èpica, el que ens trobarem són enfrontaments en què era l'adversari qui s'havia posat per davant, i patíem per trobar espais per poder remuntar, perquè el nostre futbol de toc i la nostra horitzontalitat esdevenien aleshores dramàticament insuficients, tot i que la deessa Fortuna sovint premiava la nostra insistència (gol d'Iniesta contra el Chelsea, gol de Pedro a la final del mundial de clubs contra l'Estudiantes...).
Ara bé, vol dir això que aquesta és la característica innegociable del nostre estil? Que Martino està traint la nostra essència, com algunes veus crítiques comencen a apuntar? Rotundament, no. Pensem-ho bé. Des de quan podem dir que el Barça es caracteritza per un estil propi, definit, reconeixible? Suposo que hi estarem tots d'acord: des de l'aparició de Johan Cruyff a la banqueta. Doncs fem-nos ara la següent pregunta: quants partits com el d'ahir li recordem al tècnic holandès? Un munt. Penso ara, sense anar més lluny i no moure'ns de Mestalla, en un espectacular València 3 - Barça 4. El "dream team" de Cruyff era un conjunt exageradament vertical, i es complicava moltíssim la vida perquè, després d'avançar-se en el resultat, continuava atacant en comptes d'especular ni que fos amb la pilota. Però es feia un fart de guanyar títols, i divertia i enamorava com ningú. La conclusió: de Cruyff cap aquí, allò que realment caracteritza el Barça és la voluntat ofensiva, la voluntat de tenir sempre la pilota, la voluntat de ser el protagonista del partit i no viure de l'errada de l'adversari. I no veig que Martino estigui traint aquesta filosofia.
Segurament, el que seria desitjable (i el que crec que busca Martino) seria trobar un equilibri, que l'equip combinés racionalment el futbol control amb la verticalitat, segons convingués més al partit. Això ahir, si Xavi hagués estat si més no a la banqueta, hauria estat més fàcil. En aquest sentit, potser Dos Santos (el més semblant que hi teníem per donar aquesta pausa) va entrar un pèl massa tard. Però el millor de tot és que, mentre l'equip busca aquest equilibri, els resultats acompanyen, i això farà més fàcil arribar-hi.
El debat, hi insisteixo, és saníssim, perquè vol dir que som una afició madura i exigent, que no compra el resultat a qualsevol preu. Però el que no cal és ser autodestructius. A vegades tinc la sensació que hi ha gent que critica per criticar. Que els mateixos que, per exemple, l'any passat criticaven Tito i Roura per fer un futbol massa vertical i no saber tancar partits com el de la Corunya, després posaven l'equip a parir per haver especulat massa amb la pilota a Milà. Que els que dimecres s'exclamaven perquè el Barça havia tingut una possessió absolutament estèril contra l'Atlético, ahir posaven el crit al cel perquè l'equip culminava les jugades amb un parell de passades. D'acord: cal equilibri. Però, mentrestant, i no sé ben bé què vull dir amb això, val a dir que (tot i patir) m'ho vaig passar molt més bé ahir que dimecres passat.
