Ja és ben veritat allò que "qui no hi és, no hi és comptat". I nosaltres, tot sovint, amb una visió prou estreta de mires, només sabem enforcar el nostre entorn més immediat. Justament això és el que ens passa habitualment quan parlem del país: ens mirem nosaltres, tot justet fins a unes fronteres imaginàries i diem, sense pudor, que som tants o quants i que fem això o allò.
Però de tant en tant, la realitat ens dóna lliçons, com la dels catalans que viuen arreu del món i que aquest cap de setmana passat especialment, però també des de fa dies, ens han recordat que existeixen, que són molts, que se senten absolutament catalans i que volen ser part activa de qualsevol gran esdeveniment de país.
Els casals catalans, els lectorats... han patit amb una cruesa enorme, les retallades dels darrers anys. D'alguna manera, se'ls ha tractat com a ciutadans de segona, sense gaire dret a demanar res i havent d'assumir que són una despesa no prescindible, però gens prioritària. Això no ho reconeixerà cap govern, però només cal llegir quatre números per saber el què. I vet aquí que de sobte, en un exercici fantàstic de sentiment de país (de patriotisme, si voleu) s'han erigit en ambaixadors del futur estat d'Europa i s'han fet visibles, de punta a punta del planeta, compartit la Via catalana per la independència, amb una il.lusió sorprenent.
Si volem ser un estat normal, hem de començar a preparar una atenció adequada als nostres conciutadans que no viuen a Catalunya, perquè som molt més, com a país, que el que passa a la nostra geografia estricta. I ara, la força de totes aquestes persones que són i se senten catalanes se'ns ha fet evident com mai.
Per cert, un aliat perfecte per a la seva feina de divulgació: la nova samarreta del Barça. Potser molta gent, arreu del món, no sap què és catalunya ni què vol, però molta menys no sap què és el Barça, i el fet que les quatre barres siguin compartides per la samarreta i per l'estelada, segur que ajuda a explicar-ho. Les imatges del centenar de cadenes pertot arreu parlen soles.
Aprofitem ara que estem construint alguna cosa nova per fer-la realment inclusiva. Fem un país on ningú, ni que sigui a milers de quilòmetres, no s'hi senti exclòs ni ignorat. Aquesta és una estructura d'estat absolutament imprescindible, i una assignatura pendent.
Obro parèntesi fins dissabte. Fins aviat. Tanco parèntesi.
