La Pableta
per en 14 Març 2010
1,197 Vistes

 

- ¿Què penses? -Va llençar la pregunta a l'aire, com si el temps sense veure's no hagués afectat la confiança entre ells i amb els seus ulls mel va buscar els d'ella.

La propietària dels ulls buits, color cafè, intentava evitar els records tristos.

A el li agradava la seva manera de ser, la seva manera d'entusiasmar-se amb les petites coses i la manera de veure el món, sempre amb un somriure.

Des del principi va saber que anava a enamorar d'ella.

Semblava la fada d'un conte per a nens.La seva veu era cantarina i suau. La seva mirada, intensa. Les seves paraules, d'ànim. Definir-la, resultaria impossible. Una noia de pensaments profunds.

Se li va esgotar la paciència, no volia esperar més temps la resposta i va dirigir la seva mà esquerra directa al braç d'ella, que ara estava mirant fixament pel vidre. No tenia valor, cap raó i menys dret a esperar o exigir una resposta de part seva.

Ell era qui s'havia anat sense avisar, sense importar-li res.

Ella s'havia quedat sola, lamentant la seva absència.


Ell havia seguit endavant amb la seva vida i ara la necessitava.

Ella encara no se'n havia sortit sense ell, però ho intentava

Ell la necessita, una altra vegada.

Ella pensava buscar-lo

Ell, trobar-la

Ella tenia mols duptes

Ell només volia vore-la

Ella volia, almenys, un petó.

Ell no sabía el perquè dels seus actes

Ella no sabia que dir

Ell no volia deixar de escoltar-la

Ella mirava els seus ulls

Ell els seus llavis

Ella l'estimava

Ell la apreciava

Ella es va convencer ràpid

Ell mai es va deixar vencer

Ella no creu en els miracles

Ell els pensa crear

Ell viu pensant amb ella

Ella pensa viure amb ell

Ell l'estima amb bojeria

Ella l'espera

- ... - va pronunciar el seu nom amb melancolia. Estava demanant alguna cosa a la persona a la que que més mal havia causat.


Li va somriure i després va riure com un nen girant en una enorme cadira d'oficina.

Així era com vivia l'amor de la seva vida, de la seva ànima, l'amor de tota la seva existència: ingènuament.

Ell es va preguntar una i mil vegades perquè no havia fet cas dels pensaments d'ella.

Ella somreia plena de dolçor, els seus ulls penetrants, estaven igual de buits que un abisme de foscor infinita.

La va mirar i va tossir. Ella va arrufar les celles.

Aquests ulls foscos als que tantes vegades ell els havia fet vessar llàgrimes, aquests ulls tan bonics, ara podien ser la seva salvació o la seva comdemna


- Tu ... -No va poder seguir.

- Això que fas no m'agrada. Tens la mania de tornar quan començo a convèncer-me de que no necessito la teva veu, els teus petons, el teu alè. Quan em trobo a un pas d'oblidar-te, apareixes allà, a la porta de la meva vida esperant ... A que esperes? -No parlava amb odi ni rancúnia. Estava escopint pensaments

- T'espero a tu. Incansablement. Incondicionalment. Indiscutiblement. Irracionalment. Jo t'espero a tu. ¡Quant de temps ho he fet! -Ell la va mirar als ulls.

-En canvi tu ... Tu no saps el que vols, i tampoc a qui vols al teu costat. Una vegada em vas dir que no sabies el que volies, però si sàvies que no volies: No em volies a mi. Mai vaig oblidar aquestes paraules cap a mi Quina mena de comiat és aquest? -Va callar uns instats per a refleccionar - La veritat, és que ni tan sols va ser un comiat. No em volies en la teva vida, i ara et trobes aquí- Els seus ulls van buscar els d'ell


- Sóc aquí - va murmurar.


- Ets aquí...-va repetir- Véns per mi, per a mi. Tornes amb mi. Saps? -El va mirar, estava nerviosa .- Sempre tornes quan descobreixo que puc sense tu - Estava molt sincera- Puc sense tu? ¡Tant és! Sempre tornes.

- Ho sento, perdona'm. Mai vaig voler ferir-te

- Vas a obrir-me ferides allà on encara altres no han tancat? Vols... tornar? -Estava apunt de plorar.- T-O-R-N-A-R -Va lletrejar la paraula -No m'agrada que tornis - El va fulminar amb la mirada. En aquest moment, ningú hagués cregut que ella era dolça

- Jo ...-No sabia que dir, però no volia callar.

- Perquè això vol dir que alguna vegada t'en vas anar.

Va tancar els ulls i tot seguit, el va besar, com si el temps entre ells mai hagués existit.

Va sentir la seva ànima preguntar "Qui sóc jo per no fer-li cas al cor?", I va somriure.

- Dona'm totes les raons del món per néixer mil vegades i estimar-te de nou- Li va xiuxiueigar-li a l'orella

 

Publicat a: Reflexions
Sigues el primer a qui li agrada això.