David Cuenca Ros
per en 26 Agost 2013
1,001 Vistes

Què s'entén per una bona pel·lícula de ciència-ficció? Naturalment, això és qüestió de gustos, però a mi m'agraden les històries de ciència-ficció que utilitzen el futur com a metàfora hiperbòlica del present. Dit d'una altra manera, que permeten reflexionar sobre el que la humanitat és en essència: els seus desitjos, les seves ambicions, els seus somnis i les seves misèries. Aquesta categoria de pel·lícules generalment presenten el que es coneix com a distopia: un futur en el qual, lluny de solucionar-se els problemes de la humanitat, s'han accentuat, de manera que paradoxalment la societat que se'ns presenta viu més endarrerida que l'actual. No hi ha dubte que Neill Blomkamp és un cineasta interessat en aquesta mena de ciència-ficció. Ja a la magnífica "District 9" ens mostrava un futur desolador, al qual sucumbien fins i tot els alienígenes, reduïts a un gueto marginal. A "Elysium", Blomkamp, sens dubte marcat per la seva condició de sud-africà, insisteix en la qüestió de l'apartheid: al futur, només una minoria privilegiada té dret als avanços mèdics i a una vida relaxada i plena de comoditats. La majoria de la població malviu condemnada a lluitar per sobreviure en un món hostil i superpoblat. Sens dubte, la pel·lícula és filla de la inquietud per la crisi actual, i no és difícil llegir-la com una hipèrbole de mal auguri sobre el que, de fet, ja està passant. "Elysium" és una pel·lícula germana de l'esplèndida "In time", d'Andrew Niccol: una paràbola futurista en clau anticapitalista, que denuncia les desigualtats i les injustícies provocades pel sistema. "Elysium" queda més curta perquè juga més decididament la carta de l'acció que la de la reflexió en la segona meitat del metratge, però en un molt bon inici l'encerta de ple quan, més enllà de la qüestió social central, posa l'accent en la deshumanització del sistema, fet que l'emparenta amb "Gattaca", film de culte del mateix Andrew Niccol. El cas és que, en aquesta primera meitat i abans de rendir-se a les exigències adrenalíniques del gran públic, "Elysium" ens planteja tot un seguit de qüestions fonamentals plenament actuals, com ara la impossibilitat de prosperar des de l'honradesa i l'esforç, la perversió d'un sistema que t'explota i al qual encara has de donar les gràcies i, sobretot, la immoral combativitat contra la immigració il·legal, que comet l'únic crim de voler arribar al paradís somiat, que li és negat per aquells que temen haver de renunciar a part dels seus privilegis per compartir-los. I això ens porta a l'incòmode interrogant que la pel·lícula deixa obert, potser inconscientment, al final: si tothom té accés al paradís, quant trigarà l'estat del benestar a ser devorat per la superpoblació mundial?

I, després d'aquest cap de setmana, una altra pregunta la resposta de la qual depèn de gustos, com la del principi d'aquest article, resulta pertinent: què s'entén per un bon partit del Barça? Des del meu punt de vista, malgrat el que sembla que és la visió general, el Barça va jugar un bon partit ahir a Màlaga. Potser és que esperem guanyar tots els nostres rivals per 7-0, però per mi el Barça va fer ahir un partit molt seriós, molt sacrificat, molt professional i molt pacient. Tocava picar pedra, i a l'equip no li van caure els anells per fer-ho. Amb un Cesc magnífic combinant entre línies, es va saber crear perill, en la mesura que es pot fer contra un equip tancadíssim al darrere. No es va abusar tant de les pilotes llargues, de manera que es va garantir més la possessió i no es va haver de patir tant pels contraatacs rivals com al Calderón, i Adriano va posar la rúbrica a una bona primera part amb un xut marca de la casa. Va molt bé tenir jugadors que tenen confiança, ben justificada en aquest cas, en el seu llançament de llarga distància, quan els partits es comencen a embussar més del compte. És cert que a la segona part es va patir més, però és que aquesta vegada sí que l'equip va tenir una important davallada física, fins al punt que el darrer canvi va estar condicionat per la necessitat de donar descans a un puntal com Iniesta, ahir millor però encara irregular, segurament perquè la seva manera de jugar el fa quedar més exposat que altres jugadors quan el físic no respon. Però hi ha moltes coses positives a valorar del partit d'ahir: la solidesa defensiva (excepte al tram final), el mèrit d'una plantilla que gairebé no ha tingut descans i que de bon començament ja ha de jugar dos partits per setmana i, sobretot, un Neymar que ahir es va deixar anar aprofitant que la seva entrada al camp va coincidir amb el moment que el Màlaga va començar a estirar-se per buscar un empat que, afortunadament, no va arribar.

Publicat a: Oci
Sigues el primer a qui li agrada això.
miquel pubill
és curiòs com NEYMAR ve reaccionar a les provocacions, semblava un tipus nòrdic...
26 Agost 2013
David Cuenca Ros
Tens raó, Miquel. De moment, aquest noi porta la contrària a tots aquells que auguraven que la seva arribada portaria problemes. S'està mostrant humil i molt madur. Pel que sembla, està habituat que al Brasil li busquessin les pessigolles...
27 Agost 2013
David Cuenca Ros
Nou article
30 Agost 2013