És curiós, però a vegades no sé què fa que el que en una pel·lícula m'agrada en una altra més aviat em causi repulsió. Fa uns mesos gaudia de "Stoker", una pel·lícula hipnòtica en què la violència i una sexualitat latent apareixien agafades de la mà de manera profundament perturbadora i amoral, però al mateix temps absolutament fascinant. Dissabte, en canvi, em vaig trobar sentint-me malament mentre veia algunes brutals escenes d'aquesta pel·lícula del 2009, remake de l'original de Wes Craven dels anys 70. Em va semblar una brutalitat gratuïta, desagradable, de mal gust. No sé el perquè d'aquestes reaccions contradictòries. Potser és que en el primer cas hi veia art, perquè el que contemplava em removia el cervell, i en el segon només se'm regirava l'estómac. Potser també hi fa l'estat d'ànim. El cas és que intento separar-ho de qüestions morals, i tot i així el que vaig veure en la primera part d'aquesta pel·lícula no em va agradar, en absolut. La segona part, sense ser res de l'altre món i essent fins i tot un pèl massa caòtica, és més estimulant: es juga millor amb la tensió, i les víctimes es van convertint progressivament en botxins i a la inversa, de manera que la línia entre la defensa pròpia i la venjança és tan fina que acaba essent inexistent. La recerca d'informació sobre la pel·lícula original, que no he vist, m'ha deixat desconcertat: l'argument de l'original sembla encara molt més salvatge i despietat, però en canvi molts crítics consideren que el remake deixa molt més mal rotllo. No puc opinar de la primera. Del remake, per resumir, el que deia: una primera part malaltissa, i una segona part més elegant i autocomplaent.
Sigui com sigui, evidentment, aquest cap de setmana em va deixar molt millor regust el primer partit de lliga del Barça. Continua sent molt aviat, però algunes de les coses que apuntava el dia del Gamper es van confirmant: el retorn a la pressió avançada i una major verticalitat. Tot plegat fa que determinats jugadors se'n beneficiïn especialment per les característiques del seu joc i estiguin oferint, de moment, una versió molt millorada del que ens havien ofert en temporades anteriors: són, principalment, Cesc, Pedro i Alexis. També cal destacar detalls importants de la personalitat de Martino (a banda del ja famós canvi de Messi), sobretot la defensa mixta de les jugades de pilota aturada i el nou rol d'Alves, que continua pujant, però més per dins que per fora, fet que possibilita que acostumi a ser el primer de tallar els possibles contraatacs rivals. La cosa fa bona pinta, tot i que ja tinc ganes de l'enfrontament de supercopa contra un rival de més entitat com és l'Atlético, per començar a veure ja d'una manera més clara en quin nivell real ens trobem.
