Durant la seva roda de premsa d'ahir, el president Mas, entre preguntes de pressupostos, pròrrogues i tot plegat, admetia que a Catalunya hi ha nens mal nodrits, però es negava a admetre que a Catalunya es passés fam.
Cert que és excessiu afirmar que a Catalunya (així, en general) es passa fam. Però no és menys cert que a Catalunya hi ha gent que no pot menjar. I hi ha gent que no pot encendre res per escalfar-se a l'hivern, o que no té un sostre on eixoplugar-se, més enllà del caixer automàtic (com va dir Arcadi Oliveras, la millor obra social de les caixes).
Que hi ha nens que no mengen prou bé? També cert. Aquest estiu han saltat totes les alarmes, ben abans de l'informe del Síndic de Greuges. I això és molt, molt greu. Perquè un país que es permet tenir uns nens mal nodrits és un país condemnat a molts dèficits durant dècades (educatius, socials, sanitaris...), a banda de ser un país absolutament injust, amb alguna que altra prioritat equivocada. Aquesta realitat no es pot despatxar com si fos qüestió d'aprendre bons hàbits alimentaris, com em va semblar entendre en algun moment de les respostes del president. Encara que sempre hi ha qui la pot dir més grossa.
La situació és molt greu, encara que al president li costi d'admetre. I entenc que li costi, perquè haver d'acceptar una situació tan deseseperada per a molta gent del seu país no és plat de gust. Però la realitat és la que és. Els bans dels aliments van al límit de les seves possibilitats, i Caritas, i totes les entitats que treballen en silenci perquè la gent que tenim al costat i que més malament ho passa, se'n surti.
Però aquesta no és la solució. No pot ser la solució. L'autèntica solució als dèficits socials ha de venir de les administracions públiques, de la que dirigeix el president Mas i de totes les altres, especialment dels ajuntaments, que massa sovint han renunciat a les seves funcions, delegant-les a les ONG, en un exercici d'irresponsabilitat absoluta.
