Malament rai quan un esportista (una waterpolista, en aquest cas) és notícia per haver de tancar un compte de Twitter i no per haver format part de l'equip campió del món. Però així funciona bona part de la mentalitat hispana: no n'hi prou amb servir lleialment i amb tota la seva capacitat, cal la submissió ideològica, també. I això és el que Roser Tarragó ara, i altres abans, no poden ni volen fer: deixar de pensar i de sentir allò que pensen i senten i competir, alhora, per l'única selecció amb la qual se'ls permet (i obliga) a competir.
Roser Tarragó ha hagut de tancar el seu compte personal per haver comès l'horrible delicte de tenir-hi una icona amb l'estelada. Aquest simple fet ja és vist com tota una agressió a l'estat, un insult a la bandera, un atac a Espanya, etc, etc.
No sé com en direu del comportament d'aquests patriotes espanyols, però aquesta imposició d'una única manera de pensar, més enllà de les accions, aquesta violència emparada en l'anonimat, per a mi només tenen un nom: feixisme. Un feixisme tan real com el silenci còmplice de la classe política, dels mitjans, dels opinadors de guàrdia que, en el millor dels casos, han donat notícia dels fets, com una anècdota més de l'estiu.
Juguem a imaginar què estaria passant a les teles, ràdios i premsa, i també als parlaments, si un esportista espanyol hagués hagut de tancar el seu compte per l'assetjament d'independentistes catalans? Quantes peticions de dimissió no hauriem sentit? quantes declaracions en defensa de llibertat? Però ara no. Ara només silenci. Complicitat.
No podem seguir suportant aquesta imposició del pensament i dels sentiments. No ens volen, ni que els servim, si no és vençuts i submissos. Per més que fem, ens volen vençuts o fanàtics. I això, insisteixo, és feixime. Feixisme de debò.
Bonica manera d'amargar les il.lusions i els èxits d'una jove.
