Hi ha un principi de la física quàntica (parlo de memòria i per tant no cal que em feu massa cas), que afirma que allò que no és impossible és obligatori.
Crec que caldria aplicar aquesta màxima a tota l'activitat del nostre país, si realment ens creiem que som alguna cosa més que una trista comunitat autònoma i aspirem a l'autèntica identitat. I un bon lloc per expressar aquesta clara voluntat hauria pogut estar, sense anar més lluny, el mundial de natació que s'està fent aquests dies amb la participació de 13 equips que no corresponen a cap selecció estatal i al combinat espanyol del qual, Catalunya aporta gairebé dos terços del total d'esportistes.
Però és clar, perquè Catalunya pugui tenir la seva presència singular, hauria calgut el treball de la Federació Catalana de torn i salvar, evidentment, tots els problemes polítics que ben segur s'haurien plantejat des de l'espanyola, com va passar, sense anar més lluny, en el cas de Fresno, l'hoquei i tot plegat. Un sona?
De tota manera, i per més problemes que ens plantegin des de Madrid, si alguna cosa és possible, l'hem d'assumir com a obligació nacional, i tirar endavant contra el que sigui. Al capdavall, aquesta és l'actitud de l'esportista. O no?
Però és clar, en aquest país encara hi ha massa coses que gringoyelen, també a dins de casa.