A priori, els principals motius per veure "Un romance muy peligroso" es troben davant i darrere la càmera. Davant la càmera, la suposada química de dos actors amb cartell de sexis: George Clooney i Jennifer Lopez. Darrere la càmera, la suposada solvència d'un director, Steven Soderbergh, sempre molt ben considerat per la crítica i que garantiria aquí un producte comercial de qualitat. A l'hora de la veritat, però, res de res.
George Clooney i Jennifer Lopez no demostren en cap moment tenir cap mena de química especial. El joc del gat i la rata que ens proposa la pel·lícula és pueril i ridícul, gens convincent i en absolut tan sofisticat com la pel·lícula pretén. I, pel que fa al director, és cert que Soderbergh ha aconseguit a vegades aportar un punt de profunditat ("Contagio") o de sofisticació ("Ocean's Eleven" i seqüeles) a les seves pel·lícules comercials, però en aquest cas no ho aconsegueix ni de bon tros. El recurs d'una estructura no lineal i joganera té certa gràcia, però és totalment insuficient per compensar un producte fet clarament per al lluiment de les estrelles. Només una escena, la del retrobament al bar de l'hotel de Detroit, aconsegueix ser elegant i mínimament plaent. Per la resta, buidor absoluta.
Pel que fa a la lectura, no m'estranya que Manuel de Pedrolo acostumi a agradar als nostres estudiants. Generacions i generacions seduïdes pel seu "Mecanoscrit del segon origen" el fan un autor de referència entre el lector jove. Però no és que la seva literatura sigui estrictament juvenil. És simplement que enganxa. "Elena de segona mà", en aquest sentit, és un altre llibre, la seva primera novel·la en aquest cas, que la majoria d'adolescents llegirien amb ganes. La clau és la seva fluïdesa narrativa, el plaer que sents mentre en vas passant pàgines.
"Elena de segona mà" té moltes virtuts. A nivell de contingut, es tracta d'una història de supervivència, d'un viatge iniciàtic que acosta molt Pedrolo a la que seria la seva obra més recordada, l'esmentat "Mecanoscrit del segon origen". Des del punt de vista formal, introdueix tot un seguit de canvis en la veu narrativa que enriqueixen el text i li donen profunditat. A més, quan tots dos recursos, l'argumental i el narratiu, comencen a donar símptomes d'esgotament, Pedrolo és prou hàbil per redreçar la situació introduint noves subtrames. El resultat és un magnífic retrat de l'evolució d'un adolescent traumatitzat, de la seva rebel·lia i alhora dels seus escrúpols, malgrat o precisament a causa de tot el que li ha tocat viure. Tot, des d'un inici contundent fins a un final gens complaent.
En definitiva, Pedrolo mereix un gran respecte. Que sigui comercial no hauria de ser vist com un greuge, sinó com una virtut. Pedrolo connecta amb la gent perquè va obrir una via en la narrativa catalana que la va fer més popular i menys tancada en ella mateixa. Cal reivindicar-lo els cops que faci falta.