En nom vostre

Podíem haver-nos rendit; cedir al seu desig i abandonar la nostra llengua, el nostre caràcter,... la nostra personalitat. Podíem haver consentit la disfressa amb la que volien guarnir-nos, i de grat o per força podíem haver après el seu accent i assajat els seus costums.

Podíem haver imitat l’altivesa del seu rostre, haver estudiat la manera de ser pretensiosos i superbs... podíem haver-ho fet, i avui no seríem sinó la seva ombra; ens giraríem al•ludits en sentir el nom de castellans.

Però algú va dir que no. Algú va oferir la seva sang a la Pàtria només per conservar el nom de Català; la seva vida, a canvi que els seus fills no perdessin la nació i la identitat. Algú va morir perquè nosaltres poguéssim néixer catalans, perquè al bressol no hi sentíssim cançons estrangeres, i a la tomba no hi gravessin els nostres cognoms modificats...

Algú es va sacrificar. La seva heroïcitat potser no s’ha escrit als llibres, no sabem si era el Joan, en Pere o l’Arnau, però sabem que era de la mateixa nacionalitat que nosaltres; sabem que va matar i morir per no ser l’últim català.

Herois anònims a qui no s’ofrenen flors, ni s’aixequen monuments... ningú els recorda, i en canvi, tots som vius gràcies a aquell seu gest.

Herois de Catalunya que reposeu en silenci abraçats al vostre estendard, sou els ciments de la Pàtria! sense vosaltres, la Pàtria ja s’hauria esfondrat! No s’us recorda? Tant li fa! No hi ha honor més gran, que haver set i haver permès que els altres fóssim catalans. El vostre nom no és a la història? I què? El vostre nom el recorda cada pedra, cada riu i cada vall que us va veure caure amb el rostre ensangonat.

Herois de Catalunya, que per la Pàtria vau fer-vos soldats; no teniu cap carrer, cap plaça? No patiu! Que amb el vostre nom, batejarem la llibertat!