Sovint ho penso: crec que seria bo que, un cop siguem independents, anem endreçant les banderes i retirant-les dels balcons. Aquests símbols, l'amor que professem al país, tenen sentit ara, en la nostra reivindicació d'un estat. Quan el nostre desig esdevingui realitat, el nostre seria un nacionalisme d'estat, i aquests acostumen a ser perillosos. Què pot reivindicar una nació que ja té l'estatus que li pertoca al món? Llavors, normalment, les banderes passen a tenir un sentiment imperialista, excloent, de domini.
Aquesta és una de les coses que sembla voler-nos advertir la magnífica pel·lícula, de títol irònic, "This is England". Els sentiments patriòtics dels estats sovint sempre s'articulen contra algú, i s'entra en una espiral de fanatisme molt contraproduent. Però seria una simplificació molt barroera reduir a això el contingut d'un film que és molt més complex i polièdric del que aparenta. La pel·lícula ens adverteix també que, en moments de crisi, els missatges populistes i extremistes arrelen fàcilment en una societat desenganyada i desorientada. Cal lluitar contra allò que no funciona en el sistema, però sempre atents a no deixar-se dominar per la intolerància.
Woody i els seus amics, d'estètica skin, acullen un noiet marginat que és objecte de burla per part de tothom. (Una altra pinzellada de "This is England": la facilitat que les tribus urbanes marginals tenen de captar éssers fràgils i indefensos.) Sigui com sigui, el cas és que Woody i la seva colla no són mala gent: s'automarginen d'una societat que no suporten, fan petites malifetes, però no fan mal a ningú. És la seva manera de lluitar decentment contra un sistema que ni admeten ni els admet. Entenen, de manera molt coherent, que no volen tenir res a veure amb la societat, però que l'odi i la violència no és una solució. Fins que un dia apareix a la colla un altre skin acabat de sortir de la presó, i porta amb ell tota una dosi de ràbia que vol compartir amb els seus amics.
El conflicte està servit, i la colla s'acabarà dividint en dos. L'exconvicte arrossegarà els companys que han decidit fer-li costat cap a una política xenòfoba i d'ultradreta. Tot i així, aquest és un personatge vulnerable, que amaga la seva feblesa dins la seva crueltat. La situació acaba explotant en tota la seva virulència per fer-nos adonar que la seva ràbia parteix de la frustració, del sentiment de pèrdua i de mancança.
Per mitjà d'un muntatge molt interessant, amb una banda sonora magnífica, "This is England" ens mostra, contràriament a l'ensabonada que va acabar sent "La dama de hierro" de Meryl Streep, com Margaret Thatcher no va ser per al poble britànic res més que una mala mare que va deixar els seus fills, els joves del seu país, abandonats i a la intempèrie. I, davant d'això, cap bandera és una manta prou gran per abrigar l'ànima.