No és gens estrany que la primera novel·la de Genís Sinca, "Una família exemplar", hagi rebut el premi Josep Pla. De fet, li escau d'allò més. Perquè, per damunt de tot, aquesta novel·la destaca pel domini abassegador del llenguatge, sobretot de l'adjectivació. Sinca ens introdueix en un ambient descriptiu excepcional, ja sigui de caràcters o de situacions.
La veu narrativa és, doncs, el més interessant d'aquesta proposta. Una veu narrativa estranya, que comença fent un enfocament magistral damunt del protagonista principal, lingüísticament brillant però potser una mica irritant per allò que té d'acarnissament ferotge amb el personatge. Però quan el narrador es tranquil·litza, i apareix el matís, la lectura esdevé de seguida molt més plaent. De sobte, sense avís previ, el narrador s'identifica amb un personatge secundari, a la manera d'un cronista, però continua mostrant una absoluta exquisidesa verbal. També ens descol·loca avançant-nos esdeveniments cabdals en els moments més inesperats. Malgrat els moments de tragèdia, no s'escatimen seqüències absolutament hilarants, sobretot les relacionades amb les recerques genealògiques del pediatre. I, cap a la meitat de l'obra, els fets es precipiten i desemboquen en l'articulació, a partir d'una metàfora potser una mica discutible, d'un missatge final verament inquietant: les bones persones no es poden permetre el luxe d'actuar mai malament, ja que si ho fan contribueixen decisivament a propagar la mesquinesa del món.
Sinca, així mateix, fa un ús molt intel·ligent dels antropònims. Bateja els personatges amb noms o cognoms molt significatius, que ja ens diuen molt d'ells. Malauradament, a vegades, fa aquest joc massa explícit, el subratlla massa. Però la cosa té la seva gràcia.
I la història en si? No deixa de ser una sàtira social en tota regla, un ajustament de comptes amb les típiques grans nissagues familiars burgeses, però amb una certa càrrega de profunditat que fa que, malgrat tot, en poguem tenir una certa compassió...