És un nom d'un carrer de Sabadell.
Però no és un carrer com els altres. És un Passeig, que comunica un carrer amb una carretera força transitada. La Carretera de Caldes.
Aquest Passeig és molt tranquil. És de terra i sorra gruixuda. Baixa fent ziga-zagues, escurçant el camí. A un costat hi ha un desnivell bastant alt, de terra vermellosa, ple de plantes que la gent ha plantat: cactus, atzavares, pollancres i xiprés.
A l'altra banda, hi ha petits bancs i una muralla fets de maó, ja vell i humit pel sol i serena. És bucòlic.
Ahir, hi vaig anar a estudiar clarinet. Hi passa poca gent i la poca gent que hi passa, és respectuosa i no es fica amb tu. Fins i tot, segur que em van trobar divertida....
Vaig fer escales, notes llargues, exercicis d'agilitat i al final, molt cap al tard, entre els cants de bona nit dels ocells i amb la lluna traient el cap, tota plena, va sonar Schubert (el tema d'un famós quintet, la Truita i alhora un lied) i Bach: Una melodia que va costar de trobar. Després, Peer Gynt i finalment, Mahler. I per acabar-ho d'arrodonir, l'Hereu Riera...
Vaig començar l'anhelat estudi a les 20 tocades. I me n'anava cap a casa, passades les 22.
Com deia en Mr. Bean. Com passa quan t'ho passes bé!