Finalment, el PSC (acceptem aquestes sigles com a definitòries del autoproclamats socialistes catalans) va posant totes les seves cartes a sobre de la taula: aposten pel "no" a la independència i, a més, suposant que fos en el marc d'una consulta pactada amb Madrid. És a dir, no a tot el que no sigui amb el vist-i-plau d'Espanya.
Mai no havia dubtat de l'error monumental que va ser el tripartit, especialment el segon, en relació amb el futur del nostre país. On és aquella "pluja fina" que havia de convertir a la "vera fe nacionalista" el PSC? on aquella defensa dels valors d'una suposada esquerra coral que afavoriria les nostres aspiracions nacionals? Jo contesto: enlloc.
El temps acostuma a ajudar a resoldre dubte, i aquell intent de govern autodefinit com d'entesa no ha resultat, al capdavall, gran cosa més que una enorme màquina de generar deutes a mig i llarg termini que hipotequen el nostre present i el nostre futur, i que ens deixen en herència grans infrastructures inútils o inversions milionaràries en projectes desats als calaixos de l'oblit.
Us sembla que exagero? Doncs llegiu les paraules que surten dels socialistes actuals. No podem comptar amb ells. I també dubto que puguem comptar amb una Iniciativa que, m'atreveixo a pronosticar-ho, a l'hora de la veritat ens sortirà amb qualsevol proclama en defensa de la universalitat, de l'ecologia, o d'una esquerra sense contingut, per tal d'impedir-nos el nostre dret a ser.
Potser no és l'hora de les dretes ni de les esquerres. Segurament, entre altres coses, perquè no tenim cap definició vàlida per als temps que corren d'aquests conceptes. Crec que és l'hora de proclamar-nos catalans, lliures i amb dret a decidir el nostre futur i, arribat el moment, de proclamar la nostra independència.
Cada dia que passa ens guanyem, si encara cal, més el dret a exigir allò que fa 300 anys que se'ns nega i uns quants menys que se'ns intenta maquillar, sota capes i capes de mentides i demagògia fracassada.
Estem sols. Molt sols. No en tingueu cap dubte ni cap esperança de canviar ningú. La sort és que som molts. Que cada dia molts més.