Ha passat el temps.
Tu aquí, jo allà.
Hi ha coses que mai et vaig arribar a dir, sentiments que mai vaig arribar a aclarir...
Avui em penedeixo, avui mossegue a altres llavis que no són els teus, avui et recordo més que mai, avui he recordat moments que tenia archivats, tu besant-me coll, xiuxiuejant paraules que es claven al centre de la meva consciència.
Avui no t'aconsegueixo oblidar.
Besaré altres llavis, però no sentiré el que sentia al besar els teus.
Avui voldré veure plorar, però no ho demanaré amb la mateixa intensitat amb què ho demanava mentre m'acariciaven les teves mans.
Avui voldré veure't, tot i sabent que no estàs aquí.
Avui en dia, potser t'has oblidat de la meva veu, aquella que et xiuxiuejar-va més de mil paraules a cau d'orella.
T'hauràs oblidat del tacte de les meves mans, les que et van tocar intentant fer volar sentiments, com el d'estimar.
També hauràs oblidat batecs, aquells que amb els teus marcaven el ritme de la nostra relació.
Tu ja no sents dolor, jo ho segueixo sentint igual que des d'aquell primer dia, aquell en el que et vaig conèixer, aquell en què tot es va tornar gris per mi.
Ara enyoro els moments en que només em feia falta tenir-te a prop i intercanviar dues o tres mirades.
Avui no em conformo amb això, no sóc aquella nena a la qual se li dibuixava el somriure simplement amb veure't somriure.
Avui només somric si tu estàs aquí a prop meu.
Pero...No se suposa que a mesura que passa el temps hauria d'estranyar menys?
No vull que el meu cor et pertanyi, i encara menys la meva ànima.
Estic convençuda que no els mereixes, així com a mi no em correspon aquest dolor.
Vull que deixis de ser part de mi, vull deixar de sentir-me teva.
No em malinterpretis, no vull oblidar-te, simplement vull deixar de dependre de tu, deixar d'inventar reencontres i ja no buscar al nostre final possibilitats diferents.
Vull deixar enrere aquest parell d'ulls enrogits de parpelles cansades, i caminar amb el front en alt i una mirada que transmeti convençuda que he après a deslligar-me de les vivències, a despegar-me del passat i del futur alternatiu.
Vull olvidar el fet de que porto escrita entre les marques del meu rostre el més difícil d'acceptar: El que no va ser, mai serà.
Vull que la teva absència no em aclapari més, que la sensació de llibertat i solitud que arrossego darrere de mi, em permeti volar.
Força, no.
No hi ha altra opció, no tinc altra alternativa: la vida va cap endavant i al no formar part de la teva, he de fer-la sola.
Les nostres mans entrellaçades, les fotos dels dos, els bars en els que ens asseiem a prendre cafè, les pàgines dels llibres que compartim, els carrers per on passegavem junts, les cartes que em vas donar i les que jo vaig escriure i mai et van arribar, les paraules que et vaig dedicar, els sentiments que ens vam comfessar, les nostres pells cremant i les nostres ànimes explotant, les ganes deque durara eternament.
T'estimo, i t'estimaré totes les hores que tinc per davant. Em marcides la vida, però crec que és hora d'intentar tornar a omplir els meus somnis de flors.
