Sense la vàlvula d'escapament del futbol (tot i les emocions que proporcionen els equips de futbol sala i de bàsquet, aquest amb derrota immerescuda per dir-ho suau, i pendents també del Girona), aquest cap de setmana tocava carregar bateries amb bones dosis de cinema. La veritat és que la tria podria haver estat millor, i fins i tot he estat temptat de titular l'article "Tres tristos thrillers", però, com que en el fons tots tenen alguna cosa aprofitable, parlem-ne amb calma.
Divendres a la nit, "Space Cowboys". Sabia que es tractava d'un divertiment, que no calia anar-hi a buscar res, però la veritat és que m'esperava més, tenint en compte que el director i protagonista és Clint Eastwood. El director repeteix el seu personatge de vell rondinaire de tornada de tot, que tants bons resultats li va donar a "Million Dollar Baby" i, sobretot, a la magistral "Gran Torino", però aquí la cosa grinyola, i molt. No saps ben bé què estàs veient: si és una comèdia, que és el més probable, els gags no funcionen; si és un drama, ni els personatges ni les situacions estan prou desenvolupats, i així l'empatia és impossible; si és un thriller, el pretext és molt rebuscat i no té cap ni peus. Especialment desconcertant és la rapidesa amb què el film es ventila tot element que podria donar-li un cert cos dramàtic, una certa entitat argumental. És una pel·lícula accelerada, una broma interna que només poden disfrutar els que l'han fet, o sigui, Eastwood i els seus col·legues. El millor: que dinosaures de la interpretació com el mateix Eastwood i Tommy Lee Jones sàpiguen riure's d'ells mateixos.
Dissabte, la més aprofitable de les tres: "El vuelo". Denzel Washington acostuma a ser sinònim de cinema comercial de qualitat, i el director Robert Zemeckis si fa o no fa el mateix. I les expectatives es compleixen, encara que només sigui a mitges. La primera hora i mitja (la pel·lícula és llargueta) és brillant, tant des del punt de vista tècnic, com narratiu i argumental. I planteja un dilema inquietant: què pesa més: que un pilot hagi comès la irresponsabilitat de conduir un avió begut i col·locat, o que hagi tingut l'habilitat de fer una maniobra impossible per salvar desenes de vides en un accident provocat pel mal estal de l'avió i no pel seu consum de substàncies estupefaents? Mentre es mou en aquests paràmetres, la pel·lícula promet, i avança amb un ritme impecable i implacable. La llàstima és que la història va degenerant en un típic i tòpic drama sobre l'alcoholisme que la va convertint irremeiablent, dolorosament per a l'espectador que fins llavors tant estava disfrutant, en una mena de telefilm de sobretaula. Vaja que, de cop i volta, quan el viatge estava anant la mar de bé, la pel·lícula comença a caure en picat. Esperes, expectant, que el director se n'adonarà, que agafarà el comandament, ho posarà tot de cap per avall i evitarà la catàstrofe. Però Zemeckis no és tan bon pilot com el seu protagonista, i la pel·lícula agonitza lentament fins a estavellar-se en la mediocritat.
Diumenge, la més fluixa: "Jennifer 8". Poca cosa a salvar-ne: un inici mal construït i completament erràtic, i un argument que de mica en mica va tenint més grapa, però que no pot evitar l'ús i abús de tots els tòpics del thriller amb psicòpata. Sempre queda el consol, això sí, de refugiar-se en una preciosa, desvalguda i joveníssima Uma Thurman.
En definitiva, tres pel·lícules en general prou competents per passar l'estona i oblidar cabòries, que no és poc, però que difícilment deixaran res perdurable en la memòria. Tot i així, com cantava més o menys Manolo García, que agradable que és robar-li temps al rellotge amb les pel·lícules, encara que no siguin del tot bones!