Qui s'acosti a l'última pel·lícula de l'argentí Carlos Sorín sense saber res de la seva anterior filmografia, potser se sorprendrà, perquè no és un cinema habitual. Llavors hi ha el risc que t'entri o no t'entri, i això farà que hi tornis o que no. Qui ja coneix els seus altres treballs, en canvi, juga sobre segur, perquè la fórmula es repeteix: el paisatge de la Patagònia com a marc de petites històries, humaníssimes i humanistes, cuinades a foc lent. La pel·lícula més emblemàtica d'aquesta fórmula és "Historias mínimas", tota una declaració d'intencions ja des del títol, però aquí el director s'ho juga tot a una carta, a una sola història mínima, protagonitzada per un exalcohòlic a la recerca de la redempció.
El més admirable, però, és que, malgrat que totes (o gairebé totes) les pel·lícules d'aquest director segueixen el mateix patró, mai tens la sensació que s'estigui fent repetitiu, mai et cansa, sempre et sorprèn. El motiu és que cada persona (i per tant cada personatge) és un món, i per tant aquest enfocament microscòpic de cada petita realitat et permet sempre explorar nous detalls i quedar fascinat. Confesso que sovint m'imposen respecte aquestes propostes tan radicals, aquest cinema de les petites coses on (aparentment) no passa res, perquè ja m'he cremat els dits amb pel·lícules d'aquest estil que només aconsegueixen avorrir-me. Però Sorín, com Jaime Rosales (que sensacionals, pel·lícules com ara "Las horas del día" o "La soledad"!), té alguna cosa diferent, que t'enganxa. Probablement sigui una combinació entre la seva gran capacitat per crear personatges (l'entrenador de boxa, el patró de la barca) i els seus enormes (en quantitat i en qualitat) recursos visuals i narratius.
Parlem d'això últim. Només de començar, ja advertim com juga amb la llum en els vidres (del cotxe a la primera escena, de finestres més endavant) tot barrejant l'interior i l'exterior, jugant amb aquella frontera difusa entre el mirador i el mirall que són les finestres. No sé què aporta això a la història, però crec que et permet tenir més paciència en els parèntesis de la narració, perquè si tens un mínim de sensibilitat fotogràfica la teva mirada queda captivada. Fonamentals, ara sí, per a allò que s'explica, són els primers plans del rostre del protagonista que apareixen gairebé inevitablement sempre al final de cada escena significativa per al seu viatge interior: poques vegades la il·lusió, la por, la solitud, el desemparament, el desencís o l'esperança s'han transmès d'una manera tan nítida i transparent com en aquesta pel·lícula. Mèrit de l'actor, i sens dubte del director, que sap escollir sempre la presa perfecta; que sap posar la càmera on, quan i com toca.
Altres recursos són gairebé imperceptibles, però no menys lloables. Es tracta d'una equació arriscada però eficaç: fugir de l'exhuberància narrativa i dels subratllats per crear la màxima emoció. Majestuós fora de camp del plor intuït de la filla (no veia tanta tristesa provocada pel record d'una cançó des d'"Els morts", sigui en el relat de James Joyce o en l'adaptació cinematogràfica de John Houston). I subtil la manera com anem coneixent el passat del protagonista: no calen flash-backs, ja que tot flueix de manera natural en les converses amb els diferents personatges amb qui es troba.
Una sensació queda al final de tot plegat: fa tota la impressió que els paisatges de la Patagònia, com les pel·lícules de Sorín, són el refugi perfecte contra el brogit absurd i frenètic del món; no per evadir-te, sinó per obtenir la calma necessària per trobar-te amb tu mateix, amb tot el que això comporta de dolorosa i reconfortant experiència.