Què li podem demanar a una pel·lícula per què ens deixi mínimament satisfets? Al meu entendre, que ens entretingui, que ens sorprengui i/o que ens eduqui. L'última pel·lícula de Gus van Sant, "Tierra prometida", aconsegueix clarament dos dels tres objectius. No sorprèn (en el sentit d'innovar), gairebé podríem dir que en molts aspectes (no en tots, per això!) és previsible, però està magníficament narrada, amb uns actors i un muntatge esplèndids, i ens deixa un molt bon gust de boca, ens fa sentir millor quan deixem la sala.
En la filmografia de Gus van Sant, podem distingir clarament dos tipus de pel·lícules: les més personals i experimentals (algunes les podríem qualificar directament de marcianades) i les més convencionals i comercials. Però en pràcticament totes em sembla trobar-hi una recerca de l'ètica, ja sigui individual o col·lectiva. A les primeres aquesta recerca és més introspectiva, demanen que mirem dins nostre i ens qüestionem els nostres comportaments. En les segones, potser, aquesta reflexió es produeix més a nivell social: quines coses provoquen el conflicte en una col·lectivitat, i quina podria ser la solució justa al conflicte. "Tierra prometida" és un exemple clar d'aquesta segona tendència, i s'entén per què no és la primera vegada que Van Sant treballa amb un guió de Matt Damon, l'actor protagonista, que quan escriu sembla fer-ho també mogut per aquestes inquietuds.
És en aquest sentit que dic que la pel·lícula no sorprèn. En el sentit que no innova. No és res negatiu. Simplement és una història explicada de la manera més clàssica i convencional possible (i entretinguda: boníssims els diàlegs, sobretot entre Frances McDormand i Matt Damon). Dues persones arriben a un poble amb un objectiu que crea un conflicte entre ells i la comunitat, i que acaba dividint la mateixa comunitat. Però, tot i així, la pel·lícula ens reserva per a poc abans del final una sorpresa que, com a espectadors, no prevèiem, i que ens obligarà a replantejar-nos tot el que hem vist, no només a la pantalla, sinó a tots els informatius que consumim de manera acrítica. I és en aquest tram final que arriba el millor de la pel·lícula. Qui la vegi podrà retreure que la decisió final del protagonista és massa complaent amb l'espectador, i que el discurs de fons de la pel·lícula és moralista i populista. Reconec que en un primer moment jo mateix vaig arrufar una mica el nas en aquesta direcció. Però després vaig decidir que no. Que, en els temps que corren, fer un cant a l'honestedat no era complaent, sinó valent i reconfortant. I artísticament rellevant. Que no eren moralistes les pel·lícules de Frank Capra? Que no és moralista el discurs final d'"El gran dictador", de Chaplin? I no per això deixaven de ser obres mestres necessàries. El que fa que considerem que l'aposta per una ètica personal basada en l'honestedat sigui populisme és el resultat del cinisme predominant en les nostres vides, producte del desengany a què ens ha sotmès un sistema que ens utilitza i ens menysprea. Però precisament jo sempre he pensat que la principal actitud de revolta que hi podem oposar és mantenir-nos ferms en les nostres conviccions morals, i actuar de manera que si tothom ho fes igual el món fos un hàbitat molt més suportable.
A més, no crec en cap moment que la pel·lícula estigui plantejada com una història de bons i dolents. Potser a aquesta visió va ajudar-m'hi la petita venedora de llimonada que apareix just abans de la intervenció final del protagonista. En una sola frase, la que aquesta nena dirigeix al final de la seva conversa amb el protagonista, crec que hi ha resumit l'autèntic missatge de la història. No es tracta d'una crítica frontal al sistema capitalista. Aquest sistema pot ser bo per al progrés, en el sentit que estimula la iniciativa individual. Es tracta, simplement, d'aplicar-lo amb rigor i honestedat, sense enganyar els consumidors. Aquest crec que és el missatge que ens deixa la nena de la llimonada, i el que deixa el protagonista en la seva decisió final.
Història, doncs, reconfortant, com també el partit del Barça d'ahir. Es van recuperar aspectes essencials en el joc: pressió per recuperar la pilota en zona perillosa per al rival, joc combinatiu al primer toc, i obertura de les bandes amb un Tello espectacular. Malauradament, encara es van veure mancances: badades defensives puntuals caríssimes, i sobretot una alarmant falta de punteria en la definició. Tot plegat va fer que, incomprensiblement, s'arribés al descans perdent per 1-2. I, és clar, va haver de tornar a sortir Messi, que ho va fer just després que Villa, que va ser el substituït, fes el 2-2. I, és clar, en un tres i no res, 4-2 amb gols de... és clar, Messi. El primer de llançament de falta, una meravella que va entrar per l'escaire i que una periodista de Canal+ va tenir la barra de suggerir que havia estat sort en una entrevista a un bocabadat Zubizarreta. En el segon, després d'una combinació endimoniada entre Messi, Iniesta i Alexis, que finalment l'argentí només va haver d'empènyer. Aquest va ser d'aquells gols que no arribo a poder cantar, perquè em quedo amb la boca oberta i les mans al cap. En aquest cas, sobretot a partir de la passada al primer toc d'Iniesta a Alexis. Una jugada d'un altre planeta.
I, amb tot això, doncs, un partit més en el qual tots aquells que menystenen l'equip i que consideren que només és Messi, tant entre els barcelonistes com entre els que no, podran presumir. Però ahir a mi em va semblar que l'equip feia un gran partit, tant amb ell com sense ell. Sí que haig de reconèixer que Messi va marcar la diferència en la definició final, detall evidentment gens menyspreable, i que sembla que la dependència és més aviat emocional. Com es va veure clarament el dia del PSG, la presència de Messi atemoreix el rival, alhora que engresca l'afició i encoratja els companys.
I, en fi, ara sí que es pot dir que la lliga no s'escaparà. Podria caure dimecres mateix, o dissabte, si el Madrid no guanya algun dels dos partits que juga aquests dies. A mi m'agrada més guanyar-la jugant, però tenint en compte que el proper partit és diumenge al Calderón, un camp difícil, i que a més tinc l'esperança de tenir feina després amb la final de l'Eurolliga de bàsquet, gairebé prefereixo que arribi abans. Sigui com sigui, el cava és a punt per quan convingui. Aquesta lliga cal celebrar-la molt, després de tot el que s'ha patit aquesta temporada. Pel que sembla, el club també ho entén així i hi haurà festa grossa.
I, per tant, cal començar a pensar, ara ja sí, en la temporada vinent. Coincideixo amb Tito Vilanova que seria contraproduent passar l'aspirador a més revolucions del compte. Aquest equip ha de millorar, és evident, sobretot veient com les gasten a Europa. Però un equip capaç de crear la jugada del 4-2 d'ahir no s'ha de desfer, en absolut. No entenc la dèria que ens ha entrat ara de cremar-ho tot. Que no hem après res? El que cal fer, això sí, és ensenyar la porta de sortida a aquells jugadors que no han mostrat ni el joc ni l'actitud que se n'esperava (n'hi ha un, per exemple, que va arribar fa dos estius, ens va fer canviar la manera de jugar i pràcticament no ens ha aportat res) i fer fitxatges rellevants. Un central, un davanter i, segons com evolucioni el cas de Valdés, un porter, tots de perfil titular, són imprescindibles. A partir d'aquí, segons altres baixes que es puguin produir, podrien convenir un lateral i un migcampista, aquests ja més com a complement (i que podrien ser perfectament del filial). En definitiva, cal evolucionar, perquè per primera vegada en cinc anys ens hem trobat un equip clarament superior a nosaltres, però no carregar-s'ho tot.
Finalment, encara em queda parlar-vos del llibre que he acabat aquest cap de setmana: "Ventada de morts", de Josep Albanell. Fa molts anys, a l'institut em van fer llegir un llibre de contes d'Albanell, "Els ulls de la nit". En contenia alguns (crec recordar-ne un que es deia "Escrit a les parets") que em van deixar empremta, per com estaven construïts, per l'estrany món al qual em transportaven. "Ventada de morts" m'ha provocat el mateix efecte. Em va costar entrar-hi, precisament perquè l'univers narratiu que planteja és estranyíssim, però de mica en mica hi vaig anar trobant la gràcia. Hi trobo ecos del realisme màgic llatinoamericà; de "Cien años de soledad", de García Márquez, per les seves famílies patriarcals amb generacions i generacions que conserven el mateix nom, però sobretot de "Pedro Páramo", de Juan Rulfo: un poble que sembla fora de l'espai i del temps, on els morts i la seva influència es barregen amb els vius.
La novel·la està escrita amb un llenguatge riquíssim, que no evita allò tan català de l'escatologia, però que t'envolta i que t'atrapa. Moltes vegades tens la sensació que les coses estan dites de la millor manera que es poden dir, i en què consisteix, si no, la literatura? Dos passatges especialment brillants il·lustren això que dic: el monòleg del Baró petit davant el secretari, i la descripció de la trobada sexual entre la Guineueta i en Benet. És aquesta la millor, la més sensual, la més orgànica i alhora la més metafòrica, rica i plena expressió de l'acte eròtic entre dos éssers que jo recordi haver llegit mai.
I, enmig de tot això, em queda després de la lectura el regust d'una incògnita, potser agosarada en un llibre escrit el 1978: aquest poble de la novel·la, Escornaldiable, els habitants del qual no han viscut mai en llibertat, perquè sempre han estat sotmesos a un botxí o altre, i que sempre ha rebut atacs tant des de dins com des de fora, admet, a més de la lectura universal sobre el comportament humà, una lectura en clau nacional? Si és així, encara tenim temps de canviar la història...