No es pot dir que aquest cap de setmana les meves petites grans passions m'hagin portat gaires alegries. Per començar el Barça, que va deixar escapar la victòria de San Mamés en l'últim minut, quan havia fet el més difícil: capgirar el resultat. Com gairebé sempre que s'enfronten aquests dos equips, bon espectacle a la gespa i també a la graderia, amb una afició fantàstica, tot i que a vegades una mica desconcertant, com quan es dedica a xiular un jugador d'una impecable qualitat futbolística i humana, com és Andrés Iniesta, no se sap ben bé ni per què.
Però insisteixo: una gran afició que va poder gaudir d'un bon partit de futbol. El Barça va començar malament, gens posat en el terreny de joc, com si encara fos a Munic. Era víctima d'un Athletic intensíssim, amb els seus habituals marcatges individuals que dificulten la circulació de la pilota. Però, de mica en mica, el Barça va anar fent seu el control del partit, i de fet ja se sentia força còmode quan Susaeta va marcar el primer gol en una contra molt ben portada per l'Athletic i molt mal defensada pel Barça, en què van quedar especialment retratats Piqué i Jordi Alba.
Lògicament, això va complicar les coses, i el Barça es va trobar per enèsima vegada en la temporada remant contra corrent. Però va persisitir en el seu joc, i l'Athletic va agrair moltíssim el xiulet que indicava el descans. I, tornant dels vestidors, després d'una altra sortida una mica despistada del Barça, de mica en mica el camp anava fent baixada cap a la porteria de Gorka i, tot i que sense ocasions gaire clares, s'intuïa que el gol del Barça no trigaria a arribar.
I en aquesta situació va sortir al camp Leo Messi. Va entrar per Xavi, que arriba justíssim al final de temporada, es va situar a la posició de fals 9 que ocupava Cesc, que va passar a fer d'interior, i amb un parell de minuts en va tenir prou per fer-la molt grossa. Va marcar un gol d'aquells que quan els fa ell semblen fàcils, però que són absolutament descomunals. I, sense que l'Athletic tingués temps de reaccionar, va fer una assistència amb el cap a Alexis perquè el xilè fes el segon. Vist i no vist, el Barça havia capgirat la situació, i va continuar dominant a la recerca de la sentència. Però, incomprensiblement, en els últims minuts l'equip va fer un pas enrere, i va permetre que un Athletic esperonat pel seu públic empenyés buscant l'empat, que va acabar aconseguint Ander Herrera després d'un refús defectuós d'un Song que havia fet fins llavors un bon partit.
Un cop acabat l'enfrontament, malgrat la decepció de l'empat, la lectura positiva que tothom feia del partit era la resurrecció de Messi, i en algun resum de telenotícies he arribat a sentir que Leo havia rescatat l'equip d'una primera hora de partit molt dolenta. Doncs no hi estic d'acord. Dir això és una falta de respecte. En primer lloc, cap al rival: els barcelonistes tenim el mal costum de valorar el joc només en funció del que fa el nostre equip, i sovint oblidem que el rival també juga. Si el Barça havia tingut alguns problemes fins aleshores, algun mèrit hi devia tenir l'Athletic amb el seu plantejament tàctic i amb l'actitud voluntariosa d'uns jugadors que compensaven amb esforç algunes mancances en el joc. I, en segon lloc, una falta de respecte flagrant cap a la resta de l'equip: quan Messi surt al camp, l'equip no porta una hora jugant malament, sinó que porta una hora picant pedra contra un rival molt incòmode, i porta també una bona estona assetjant la porteria de Gorka. Quan Messi entra, es troba un rival cansat, que fa molta estona que corre darrere la pilota gràcies al bon fer dels seus companys. Entenem-nos: no és cap crítica cap a Messi, només faltaria. És el millor del món, i va desencallar el partit amb les seves genialitats, però no m'agrada que es menystingui per sistema la feina que fan els seus companys, entre els quals m'agradaria destacar-ne dos pel magnífic partit que van fer a Bilbao: Alexis, de qui algun dia hauríem de començar a reconèixer que fa moltes coses bé i que aporta molt al conjunt, i sobretot Thiago, que va fer un partit majestuós, tant en la creació com en la recuperació, que el va fer mereixedor de ser titular en el partit de tornada contra el Bayern.
I és que Thiago podria tenir lloc a l'alineació contra els bavaresos si s'apostés per un plantejament que considero que seria atrevit però interessant. Tal com jo ho veig, caldria posar el màxim nombre de migcampistes al camp (amb Song o Busquets de segon central, amb Cesc i/o Iniesta de fals davanter...). Perquè si el Barça vol tenir una mínima opció d'aconseguir posar la por al cos als alemanys, cal que imposi el seu estil més que mai (amb només tres migcampistes ja es va veure a Munic que era impossible davant l'omnipotència física del Bayern), que paradoxalment passin poques coses, que hipnotitzi el rival a còpia de tocar i tocar i, en el moment oportú, clavar el fibló. La referència: la final del mundial de clubs del 2012 contra el Santos, l'últim gran partit del Barça de Guardiola, la sublimació de l'estil. Arriscat, molt, perquè podria ser molt incomprès, però... què hi podem perdre?
Però vaja, tornant al dissabte, vaig acabar de molt mal humor perquè l'equip havia desaprofitat una oportunitat molt bona de deixar la lliga ja a tocar, depenent ja només del nostre següent resultat. I ara no és així. No encara. I, si hi rumio gaire, encara m'entra el neguit de pensar que hem de fer 5 punts de 15, visitant camps complicats com ara el Calderón o Cornellà, i que no està tot fet...
Així que, per treure'm del damunt aquestes cabòries futbolístiques, diumenge tocava sessió de peli de terror a casa, però l'aposta va sortir fatal. La peli en qüestió, "La monja", va resultar completament lamentable. No és que esperés una obra mestra, però sí que em distraiessin amb una mínima dignitat, com la setmana passada havia aconseguit una peli molt més solvent i honesta com "Posesión infernal". Però no. Uns actors absolutament patètics, uns diàlegs horrorosos, i un guió absolutament erràtic i amb més forats que un colador... I, a sobre, quan semblava que la cosa es reconduïa una mica, ho rematen amb un final que no pot ser més tòpic ni més trampós. Sí, ja ho sé: aquestes pelis sovint juguen a l'autoparòdia, i de fet aquesta en concret se'n fot explícitament d'"El proyecto de la bruja de Blair" i de "Sé lo que hicistéis el último verano", però és que ni així entra, perquè és que no fa ni por ni la més mínima gràcia... Res, que hauré d'esperar a més endavant a tenir alegries provinents de les meves petites grans passions.