673 Vistes

 

Crec que és una obvietat que en el tema de la llengua, amb la decissió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya conforme si els pares d'algun nen ho demana als tribunals, l'ensenyament s'haurà de fer en castellà per a tota l'aula,  s’ha creuat una  “línia vermella”, expresió aquesta que tan agrada als polítics catalanistes. Cosa que després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou estatut català era qüestió de temps.

Doncs bé, ara que els poders de l’Estat Espanyol acaben de demostrar que han traspassat el Rubicó (per si algú encara en dubtava), el que interessa als catalans són sol·lucions. I sol·lucions d’urgència per aplicar-les quan abans. I més tenint en compte que se suposa que l’exercici de la sobirania catalana via consulta ens diuen que en el full de ruta, si tot va bé, està prevista per l’any que ve. I remarco el “si tot va bé”.

 

Un any és molt de temps per a què els poders de l’Estat Espanyol vagin fent la seva sense capacitat de resposta per part de les institucions catalanes. Perquè mentre no hagi exercici de la soberania, estem obligats a obeir la legislació vigent, la qual és espanyola i clarament hostil cap a Catalunya. El TSJC no ha fet més que interpretar aquesta legislació i probablement de l’única manera en què ho podia fer segons està escrita.

 

Així doncs ... Què es pot fer?

 

Doncs una acció combinada i simultània de dues coses:

 

La primera és exercir la desobediència civil (ciutadania) i institucional (poders polítics catalans) contra la decisió del TSJC.

 

I la segona, que el Parlament català aprovi una llei/declaració en què proclami que en matèria educativa idiomàtica, a les escoles del territori només està en vigor la legislació catalana emanada del Parlament català. Però no en base a la legalitat espanyola (Constitució, Estatut d’Autonomia ...) sinó en base a la Declaració de Sobirania que el pròpi Parlament va fer, on s’estableix literalment que: El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà.”

Aquesta declaració és una Declaració de Sobirania en TOTA REGLA on li dona a Catalunya l’estàtus de subjecte, d’existència, de ser ella mateixa i no una altra cosa que no sigui ella mateixa.

En altres paraules, donada la situació d’emergència que suposa la decisió del TSJC, cal que el Parlament, com a mesura cautelar i mentre no s’exerceixi la consulta o la declaració parlamentària unilateral d’independència que la substitueixi si fos necessari ... doncs cal que el Parlament no esperi més i exerceixi la capacitat de subjecte polític i jurídic sobirà com a institució política, democràtica i representativa del poble de Catalunya.

 

I això és vàlid tant pel tema de la llengua com per d’altres, com ara l’expoli fiscal i la manca de recursos financers del Govern de la Generalitat.

 

Dit d'una altra manera, mentre no es faci de cop la declaració, digue'm-ne que total, d'independència (amb o sense consulta), es poden fer delcaracions d'independència "sectorials" a fi de contrarrestar els atacs de l'Estat Espanyol.

 

A més a més, això faria de "banc de probes" per veure com s'esdevindrien els aconteixements en el sector declarat independent, el que vol dir, que veuriem com reaccionarien els poders de l'Estat Espanyol i quines contramesures hauria d'aplicar el govern català contra aquestes agressions. El que donaria un rodatge prou interessant que, a més a més, faria que alhora de produir-se la declaració "total" d'independència, ja haguessin sectors que ja en serien d'independents. Per exemple, Taiwan formalment no és pas un estat independent, però en té tots els atributs. Només li manca una declaració formal de constitució de nou estat independent. Però tenen de tot (economia independent, representació en determinants organismes internacionals, exercit, etc.). Podria donar-se el cas que, a la pràctica, Catalunya ja tingués sectors independents d'Espanya tot i que formalment encara no en fossin

 

I a més, al declarar un sector com a independent, veuriem com actuarien els jutges, magistrats i tribunals de tota mena ubicats a Catalunya pel que a aquest sector es refereix, i com la Generalitat els convenç o imposa que amb la independència del sector que es tracti, ells han de fer complir la legislació emanada del Parlament català i no l'emanada de Les Corts espanyoles. Veuriem com els convenç o imposa que el poder judicial està per fer complir les lleis, les quals són creades pel poder legislatiu com a representants del poble, el qual, després de la declaració d'independència, ja no seria el poble espanyol, sinó que seria el poble català. I que si així no ho feren, les seves actuacions serien nules de ple dret i ells, jutges i magistrats, d'acord amb la nova legalitat catalana, serien apartats dels seus llocs i funcions.

 

I ja sé que el més difícil de tot serà fer valer aquestes decisions d’urgència sobiranistes que reclamo, però el fer-les valer i, parlant clar “per les bones o per les males”, és quelcom que també s’ha d’assumir.

 

Com? Si no tenim exercit i a penes una policia la fidelitat de la qual vers el país, un cop arribats a la situació en què ens trobem ara, està per demostrar?

 

No ho sé pas. Però diuen que la millor manera de fer una cosa és ... FENT-LA.

 

A més, un savi va dir un dia que Déu no juga als daus. Així que si ells han travessat el Rubicó, nosaltres diem: ALEA JACTA EST.

Publicat a: Reflexions
Sigues el primer a qui li agrada això.