731 Vistes

 

Permeteu-me expresar un seguit de reflexions sobre la conveniència o no de fer del castellà idioma cooficial en una Catalunya independent.

 

Si el castellà fos oficial a Catalunya ... obriria la porta a què altres idiomes també ho fossin (àrab, tamazig, mandarí, idomes del Pakistan, etc.); ja que no hi ha cap diferència entre els catalans d'origen castellà o els d'altres origens. Tan uns com els altres són fruit de fluxes migratoris provinents de territoris foranis a Catalunya.

 

L´única diferència seria el nombre (a l'haver estat Catalunya sota la sobirania espanyola des de 1714, per posar una data emblemàtica).

 

Aleshores ... Quin és el nombre de ciutadants d'origen aliè que determina que a partir d'aquest nombre, l'idioma d'ells o el dels seus pares ha d'esdevenir oficial a Catalunya? On es posa la ratlla?

 

En els "països normals" l'idioma oficial és el del país. És dir, s'atén a criteris de territorialitat, i no pas a criteris de sang, no pas a criteris quantitatius de fluxes migratoris rebuts.

 

Em podrieu dir quin estat del nostre entorn en què som inserits (Europa Occidental, primer món) no ha determinat l'idioma o idiomes oficials segons aquest concepte de territorialitat? Si s'hagués atès al concepte de sang, països com ara França, Alemanya, Gran Bretanya, tindrien un reguitzell d'idiomes oficials a banda del francès, alemany, anglès o gaèlic. Per exemple, oi que a Alemanya el turc no és cooficial amb l'alemany malgrat que hi ha molts alemanys d'origen turc?

 

I que me'n dieu d'Andorra!, farcida d'andorrans nacionalitzats provinents de França, Espanya i Portugal. Però això no significa que el francès, el castellà i el protuguès esdevinguin idiomes oficials conjuntament amb el català, és dir, l'idioma del territori.

 

I el fet que hagi països del tercer món on tenen com a idioma cooficial el de l'antiga metròpoli, aquest criteri no es pot aplicar a Catalunya. No pas perquè Catalunya no se la pugui considerar com a colònia d'Espanya, sinó perquè aquests països necessitaven i necessiten un idioma franc per relacionar-se amb el món desenvolupat (a banda de tindre un idioma en comú unificador de tanta diversitat ètnica que hi ha dins d'un mateix estat). Per això van adoptar i conservar l'idioma de l'antiga potència colonitzadora, perquè ja el coneixien i els calia per obrir-se al món.

 

Però Catalunya ja forma part del primer món, del món desenvolupat, de l’Europa Occidental, per la qual cosa no li cal adoptar el castellà com a llengua cooficial.

 

El fet d'haver vist a la manifestació de la diada de 2012 força gent expresant-se en castellà reclamar la independència de Catalunya no té perquè induïr a ningú a fer del castellà idioma cooficial en la Catalunya independent. També havien estrangers d'altres nacionalitats (subsaharians, per exemple). I si algú se'n deixa d'induir, en el fons voldria dir que considera els catalans d'origen castellà com "els altres", és dir, bandejaria el concepte de "Catalunya, un sol poble" al fer una distinció dels catalans segons el seu origen.

 

Una Catalunya pròspera, amb o sense independència, sempre tindrà un fluxe migratori important, el què vol dir que sempre tindrà comunitats culturals nouvingudes. Com tots els països del nostre entorn europeu occidental.

 

Tot aquest assumpte em recorda els inicis de TV3. En aquells temps havia força gent que no veia amb bons ulls que TV3 emetés pel·lícules o sèries de TV doblades al català. I tot perquè aquestes persones no hi estaven acostumades a sentir, per exemple, al JR en català. Els resultava més còmode continuar sentint castellà a la TV.

 

Quan per exemple avui dia comparem TV3 (pel·licules en català) amb TVV o TVB (pel·lícules en castellà) ... a cas considerem que el model de TVV o TVB és millor que el de TV3?

 

O bé, recordeu l'inici de la immersió lingüística en català a les escoles, on havia gent que es queixava perquè molts nens no entenien els llibres de text perquè estaven en català.

 

En aquests dos exemples (el de la TV i el de la immersió lingüística) hom pot adonar-se de la següent conclusió: no podem traslladar els nostres prejudicis o les nostres inseguretats o debilitats a les generacions futures.

 

Aquesta conclusió també és vàlida pel tema que ens ocupa. Fer del castellà cooficial a Catalunya seria transmetre als nostres fills i nets els nostres fantasmes.

 

És normal que després de 300 anys d'ocupació estrangera hagi cert grau de confusió sobre com hauria de ser una Catalunya independent, ja que no hi ha cap català viu que hagi viscut en un estat català sobirà. Quan es produeix aquest núvol d'inseguretat, de no saber cap on s'ha de tirar, a fi de retrobar el camí correcte, és bo preguntar-se sobre quins criteris segueixen els "països normals", quins criteris s'apliquen a ells mateixos. I aplicar-nos a nosaltres aquests mateixos criteris que s'apliquen ells.

 

Per altra banda, s’ha de considerar que per a què un idioma visqui, cal que la seva presència sigui necessària, cal que per a desenvolupar les tasques quotidianes de la vida, calgui fer-les en aquest idioma. O es fan en aquest idioma o no és possible fer-les.

 

Les noves onades migratòries que estem reben en els últims anys (pakistanesos, romanesos, sudamercans, etc.) ... Creieu que acabats d'arribar a Catalunya tenen alguna animadversió vers el català? Jo crec que no.

 

Llavors, si no la tenen ... Per què tots ells aprenen castellà i bén poquets el català?

 

Doncs perquè per viure a Catalunya el castellà és imprescindible, cosa que del català no és pot dir el mateix. 

 

Si no volem pas que el català mori per inhanició (per dir-ho d'alguna manera) cal fer que sigui necessari per a viure, el què vol dir que cal fer una legislació per crear les condicions que el facin necessari. Si conservessim el castellà com a cooficial, li estariem treien al català part de la seva qualitat d'idioma necessari per a viure.

 

Qualsevol lingüísta expert en qualsevol idioma us dirà que una llengua és viva si ÉS NECESSÀRIA per viure. I si no, la seva extinció és qüestió de temps.

 

Un motiu més, i probablement, és EL MOTIU pel qual el castellà no pot ser idioma oficial, perquè cal fer del català la llengua realment útil. I això no esdevindrà de la mà de Déu, per generació expontània, pel mer transcurs del temps, sinó perquè els catalans assumeixin la responsabilitat que els pertoca per a fer-ho possible, agafant el bou per les banyes i assumir el cost que pugui representar.

 

Que això pot posar en perill el resultat del referendum per la independència de Catalunya? No dic pas que no. Probablement el mateix perill que en el seu moment va tindre la implantació del sistema d'immersió lingüísitca en català a les escoles, on els llibres de text eren en català sí o sí.

 

Però, si pensem en sentit positiu, si el resultat d'aquesta consulta fos favorable a la independència, encara que fos per poc marge, havent anat la ciutadania a votar sabent que el nou estat català no tindria el castellà com a idioma oficial ... això donaria una força, una legitimitat, una embrenzida als nous responsables de la repúblia en aquest tema que probablement seria definitiu per la supervivència i per la vivència del nostre idioma.

 

Que no és possible guanyar el referèndum si es diu que el castellà no serà oficial? No crec que ningú hores d'ara ho pugui saber del cert.

 

Només em resta apuntar que el fet que el castellà no fos oficial, no vol dir que estigués prohibit. Per exmple, que no sigui oficial no vol pas dir que no es pogués entrar un document escrit en castellà a la nova administració catalana. Jo personalment, entenc que sí que es podria malgrat no ser idioma oficial. De fet, en l'actualitat, jo mateix he tramés documents en anglès i en francès (idiomes no oficials a Catalunya) tot i que la llei administrativa espanyola determina que un document no es pot tramitar si no està escrit en idioma oficial a Espanya (castellà o català en el cas de Catalunya).

 

Com que són molts anys que hem viscut dins d'Espanya (tota la vida) tenim tendència a exercir els valors espanyols que ens han anat inculcant i transmetent mitjançant el sistema educatiu i els mitjants de comunicació principalment, i extrapolar-los al que seria la nova Catalunya sobirana.

 

Que a Espanya, el fet que un idioma no sigui oficial volgui dir gairabé que estigui prohibit en l'àmbit de l'administració, no vol dir pas que amb els nous valors d'una Catalunya independent hagi de ser de la mateixa manera.

 

També es poden establir disposicions transitòries, ja que venim d'on venim, és dir, d'una situació de sotmetiment (amb tot el que això implica) i no pas d'una situació "normal".

 

Un altre exemple: una llei catalana estableix que el personal de l'administració s'ha d'adreçar d'entrada al ciutada en català. Us puc assegurar que això no es compleix. Ho sé perquè jo sóc funcionari de la Generalitat i ho veig cada dia i jo mateix em poso al primer lloc d'aquest incompliment (perquè el carrer és el carrer, per dir-ho d'alguna manera).

 

A més, els ciutadants de Catalunya veligerants contra el català (que dins d'una Catalunya independent continuarien sent-hi)... Com explotarien el fet que el castellà fos també oficial? Evidentment en contra del català.

 

Repeteixo, no oficial no vol dir prohibit.

 

Per tot això, el castellà no pot ser oficial a Catalunya. Només el Català i l'Aranès a la Vall d'Aran. És dir, els idiomes territorials de Catalunya. Cap més, com a qualsevol altre país normal del nostre entorn.

Publicat a: Reflexions
Sigues el primer a qui li agrada això.