Albert
per en 17 Juny 2010
738 Vistes

Els dos es van trobar allà.

Van decidir ignorar-se, per diverses raons. 

L'alcohol passava de mà en mà, la nit era el teló de fons, el house retumbava com un himne tribal. Rises. Crits.

Apenes una mirada perduda entre els cossos que es creuaven, entre la gent, entre els cotxes.

Però ell es va adonar que ell la mirava. I viceversa.

 

-Eis! 

-Com va?

Ell va alçar els ulls del cubata, ja calent, que aferrava amb les mans. Un grup de xiques van vindre i el seu amic les saludava. Ell també es va alçar.

Reien de les gràcies que feia l'amic. Però ell es sentia incòmode, poc solt, sense capacitat de fer gràcia alguna, com un ninot.

Va pensar que no podia.

Per enèsima volta, va sentir aquella impotència.

Però aleshores va recordar totes les conversacions. Tot el sofriment. Tot el victimisme absurd. Totes les ganes de poder trencar el mur.

I ho va fer. En silenci va derribar tota eixa muralla que havia creat per defensar-se de la por i la vergonya. I va eixir, fora, i el vent va arrencar un somriure dels seus llavis que feia anys que no somreien.

I va dir coses gracioses. I li les van riure. I es va animar a ballar. I resultava que ho feia bé. I va parlar. I fins i tot podia traure temes de conversació.

I va anar amb ella, la va saludar. Van riure. Van ballar sota la música. 

I quan van sortir a prendre l'aire i, asseguts sobre un cotxe, ella el va besar, ell va sentir que tot havia valgut la pena. Tot.

https://www.youtube.com/watch?v=MKJ2DBmjuEk

Publicat a: Personal
Marina
albeeeeeeeeeeeeert 😃
17 Juny 2010
Victor
m'ha encantat albert 😉
17 Juny 2010
Àlex Palomares Gascón
that's good 😉
18 Juny 2010
aiiiiiiii, alberti ^^
18 Juny 2010