En una entrevista que li feien aquesta setmana a Paavo Järvi al Frankfuter presse, parlava que cada orquestra era un tot un món diferent.
Ressaltava que les orquestres tenien les seves tradicions musicals i cada una interpretava els compositors d’una manera molt especial, gairebé ètnica. A Frankfurt mai interpretaran un Fauré –i això ho dic jo, a París, un bon Wagner; ja en època seva hi van aparèixer unes caricatures sobre la sorollositat que provocava als francesos, la seva música, com volent fer entrar per l’orella, a cops de martell, les notes d’aquell alemany que es creia Déu-. I que Nova York no podran interpretar un Shostakovich com a Sant Petersburg. Ressaltava que a Frankfurt els vents eren molt potents i a l’Orquestra de París ho eren les cordes....
Doncs hauran millorat molt amb 300 anys!!! Charles de Brosses, un viatger de l’època de Vivaldi destacava la precisió en la interpretació que feien les noies dels hospicis de Venècia. Interpretaven les obres que componia Vivaldi i on feia de professor de música. Deia: “L’hospici que més sovintejo és el de la Pietà, on ofereixen les millors interpretacions. També ho és per la perfecció de les simfonies. Quina interpretació més perfecta! Només aquí es pot escoltar el primer cop d’arc (le premier coup d’archet –el primer acord d’una peça que ataquen les cordes totes a la vegada- del que falsament es vanagloria l’Òpera de París).
Cada llengua és una finestra per veure/entendre el món, havia dit un professor d’alemany –Bernd Springer- al conjunt d’alumnes, entre ells el meu germà. Per a Paavo Järvi i relacionat amb el món de la música. Deia “Així com una paraula sona diferent depenent de la llengua que la gent parla...”.