El primer cop que et vaig veure era dissabte, i estaves enmig d'un munt de gent en un carrer qualsevol, costa avall.
Sé que ten recordes tant com jo d'aquest dia.
Jo arribava i tu ja estaves allà.
Vas encendre una cosa que ja no es va apagar mai.
Aniré a dormir cada dia sabent que al dia següent despertaré amb tu al pensament.
I viceversa.
Em deixaré demostrar que no tot es queda en dues paraules per molt que ens agradi sentir-les, que és molt més.
Més que un somni, que una altra vida, més que una nova oportunitat per demostrar-te que et necessito.
Per com aconsegueixes que rigui i plori a la vegada, perquè estic abraçada a qui vull, i com vull (encara que no tot el que voldria), per la lliçó que ens hem donat i per la manera que tenim de menjar-nos a petons.
Faré que els despertars i els comiats siguin més dolços i menys durs, que els rellotges pesin menys i que ens volin les hores.
Inventaré tots els contes que encara no s'han escrit per a tu.
Testimaré una vegada més, i una més, i un altra.
Et mereixes un món.
Espero que amb el meu sigui suficient.
No puc ni vull posar-li ja el fre a tot això.
