No em fotis amb els teus merdes.
No actuïs com si hagués estat jo la que va marxar de la teva vida.
Vas ser tu.
Sempre has estat tu el que ha caminat entrant i sortint de la meva vida quan t'han entrat ganes.
I jo he seguit aquí.
No esperant-te, simplement vivint amb la porta oberta per si algun dia decideixes tornar.
Però no ets perfecte.
Tu tampoc ho ets i has de entendre-ho.
I és clar que et trobo a faltar.
És només que el simple fet que jo t'estranyi no farà que m'agenolle davant teu de nou per que tornis.
Ja em dona igual.
Si vols tornar endavant.
I si no vols fer-ho, no ho facis.
Jo no vaig a donar un duro per això.
Per mi com si no tornes mai.
Ara, si tornes, si algun dia les teves neurones xoquen per bé i decideixes tornar, espero que tinguis una bona explicació.
Jo ja no estic per estupideses.
Ja vaig passar aquell moment.
Ja no soc una nena.
Ja no em regale amb tanta facilitat.
Mai saps qui et pot fotre la vida.
Una no pot anar per aquí, com abans, amb el cor a l'aire demanant a crits que li trenquin.
Ja no podràs fer-me mal.
Si ho volguessis, ja no podries.
Perquè jo ja no sóc la mateixa.
I per mal o per bé mai tornaré a ser la que era.
I molt menys amb tu.
No suporto que juguin amb un palet a remoure ferides.
I tu ho vas intentar.
