Estimada Aina:
Fa temps vaig descobrir que la vida és el més meravellós del mon i em va fer ràbia recordar els anys que havia estat trist i apagat per bajanades. Vaig pensar molta estona i vaig viatjar pels records. N'hi havien de bons i dolents, però els únics que em van fer reaccionar de veritat, van ser els bons. No podia evitar somriure al veure cada imatge del passat, recordava cada moment com si fos ahir, i en realitat, feia tant de temps... I els dolents, bé, la veritat és que em van fer mal però recordar-los em va fer veure que gràcies a les coses dolentes he pogut fer-me més fort i ara puc afrontar les coses amb més maduresa i valor.
La meva vida no ha estat pas un conte de fades, suposo que la teva tampoc. Ningú viu en un conte per molt que intenti amagar-ho. Potser al teu voltant hi ha gent que sembla d'acer, gent que mai veuràs plorar. Persones que expliquen batalles i triomfs. Però també ploren. També pateixen encara que no t'ho puguis imaginar.
A vegades, quan estic sol, m'estiro al llit i penso en la vida. Penso en el meu motiu de viure, en el per què de la vida. Penso en el motiu que em fa aixecar cada matí i em fa viure feliç. I llavors em pregunto si ho soc, de feliç, i repasso el meu dia a dia. Tinc amics, pocs però de veritat i se que puc abraçar-los quan ho necessiti. Tinc una meravellosa familia imperfecta que a vegades em fa patir (i plorar també) però se que sense ells no seria res encara que a vegades cregui odiar-los. Tinc il·lusions, reptes, ganes de seguir i de viure. Tinc ganes d'estimar i de cridar ben fort que la vida és el millor i que vull ser la persona més feliç del món.
Cada dia penso en el passat i em pregunto com hagués sigut si tot hagués estat d'una altra manera. Pero no hi ha cap altra manera. Sóc qui sóc gràcies al que he viscut i he après. Sóc jo i no hi ha més. Puc caure bé o malament, puc ser la persona més imperfecta del món, però soc així i no cambiaré.
Fa temps que somio amb un karma perfecte i no consegueixo arribar-hi. Soc feliç perquè se que el més important és estar viu i disfrutar. Sóc feliç perquè m'agrada ser-ho i compartir-ho, però em falta una peça.
Sovint imagino un lloc des d'on pogués veure la més impressionant posta de sol amb el mar fosc de fons i veure-ho tot tant petit que semblés que amb una mà ho pogués agafar. Veure-ho tot tant insgnificant que l'unic gran de debò fos la teva presència al meu costat.
I ara, quan ho llegeixis, Aina, vull que no ploris mai més. Vull que somriguis en cada acte que facis, encara que t'equivoquis. Vull que en cada error que cometis, no deixis anar una llàgrima de ràbia, sino un crit de guerra. I quan caiguis, t'aixecaràs i jo t'ajudaré quan set faci difícil. No vull que estiguis trista per cap derrota. Enlloc d'enfosquir l'ànima, vull que la treguis més enfora i pensis que a tu res et pot, que ets forta, molt forta i que la tristesa només és pels que no coneixen la felicitat, i, creu-me, tu la coneixes prou bé.
M'agradaria poder abraçar-te ara marteix i no deixar-te mai més per que sentissis que no estàs sola. Quan llegeixis això vull que somriguis i que si plores, ho facis d'alegria.
Mai et deixaré, passi el que passi.
Nao.
