Surt del ball de disfresses amb un "mojito" entre mig dels llavis, és el cinquè que s'ha demanat i necessita que li toqui una mica l'aire. La seva disfressa no és el que s'havia imaginat. El vestit suposadament blanc, és negre i llarg, les ales en principi petites, són grans, blanques i amb plomes.
Sembla un àngel a mig fer, una fada sense llicència i l'antifaç, aquell que li van regalar de Venècia platejat, lligat amb una cinta al cap.
Contempla una parella separats per uns quants bancs. Sembla que es diguin molt però en realitat no obren boca. No sap si és pel rom o perquè realment vol fer-ho, però s'acosta a ella i seu al seu costat.
L'altra ni se'n adona, per això s'espanta quan la sent parlar:
- És guapo eh?
- Què?
- El noi. És macot. Per què no vas i li demanes per ballar?
- Per què hauria de fer-ho?- una mica mosca i sense entendre per què li diu tot allò, però hi ha alguna cosa en aquests ulls de fada que l'hipnotitzen. I llavors, l'àngel s'explica:
- Perquè el destí no trucarà a la teva porta, l'has de convidar a entrar.
Ella no respon, no sap què dir ni què fer, per això segueix assentada quan la noia de negra s'aixeca i es dirigeix al noi. No es presenta, simplement se'l mira des de dalt. Decideix no seure i li diu:
- Aquell noies és poruga. Però tu ho ets molt més. Aixeca't, treu-la a ballar i passa-ho bé. Només fes-ho, no hi pensis.
Després d'això i amb la boca oberta, li ofereix la mà. Ell, que encara ara no sap per què va fer-ho, agafa la mà a aquest àngel i es deixa guiar.
Quan tan sols falten tres passes, la fada que encara creix els deixa sols.
-
Avui l'han parat pel carrer.
L'han cridat àngel i l'han fet fada uns instants. D'aquell ball ja en fa uns anys, però encara guarda la canya d'aquell beure i l'antifaç platejat.
Uns desconeguts la conviden a la seva boda. Diuen que és l'atzar i que la porten a sobre des de fa unes llunes. La invitació diu així:
" Perquè el destí mai truca a la porta,
nosaltres et convidem a que celebris l'inici del nostre.
Gràcies per aquella invitació gust a menta,
ales blanques i ulls platejats"
firmat: aprenents d'àngel.
Només pot somriure.
No recorda la parella.
La invitació li ha fet gràcia.
Sap que a la festa de disfresses va beure un pèl massa.
Potser si que els coneix, qui sap. Però ells, com saben que era ella si anava amb màscara?
Des de que s'han trobat no ha obert boca. Ara, amb un fil de veu, dóna les gràcies i marxa poc a poc, intentant fer memòria.
Quinze segons més tard els recorda en un banc, ella assentada i ell de peu cagat. Es gira, i tot i que sap que ja no la senten, els hi desitja tota la sort del món.
Els hi regalarà un antifaç i unes ales, i afegirà una nota:
"Perquè els desitjos es facin realitat,
només els hi hem de donar ales,
i aixecar-los del banc"
