Toni estava assegut a la cadira. El cap recolzat en el puny dret. Faltaven cinc minuts per acabar la classe. Anglès, la seua preferida. Havia estat atent durant tota la classe, acostumava a ser un bon estudiant. Però quan Raquel, la professora, havia finalitzat la lliçó d’eixe dia, Toni s’havia submergit en el seu món i cavil·lava si seria capaç de fer-ho. Ja feia temps que li rondava pel cap, i estava molt incòmode.
La Tània. Metre noranta d’altura, ulls verds, cabells llargs, rossos, li aplegaven a la cintura. L’enveja de tot l’institut. Toni era molt però que molt tímid i vergonyós. Volia declarar-s’hi, ho tenia clar des feia temps, però es posava molt nerviós i mai li sortien les paraules. I ell tampoc tenia massa qualitats per sorprendre i enamorar la Tània, era baix, més bé li sobraven uns quilets i tenia ferros a les dents.
A ell li aterria la resposta d’ ella, n’estava molt enamorat i a més pensava que en lo guapa que era, segurament ja tenia algú que li fera feliç.
Va sonar el timbre que senyalava que la classe s’havia acabat. Toni va recollir les coses, va tancar la motxilla i es disposava a sortir de la classe quan una idea li passà pel cap. “Raquel és de molta confiança, i pot ser la Tània li ha comentat alguna cosa sobre el nuvi... O pot ser no... Bé tot és arriscar-s’hi” va pensar.
- Raquel, et puc preguntar una cosa?
- Sí, és clar, Toni. Digna’m, tens algun dubte sobre el temari que hem vist avui?
- Emm... No. – Se li notava veu tremolosa. – La Tània t’ha comentat alguna vegada...- la professora va notar les seues galtes vermelles, i se li va avançar.
- No hem parlat gaire d’eixe tema, però posaria la mà al foc que no en té, de parella.
Ell es va quedar mirant-se-la, sorprès d’haver endevinat la seua pregunta.
Va haver uns segons de silenci.
- Gràcies. – I va sortir al passadís, a passes llargues, per arribar aviat a casa i dinar.
“Demà és el dia”. “Demà ho faré”. “He de deixar de tenir por, ja no sóc ningun xiquet” es repetia mentalment mentre caminava.
Va obrir la porta amb clau; vivia sol des feia 2 anys, els seus pares van morir quan ell encara era un infant. Es va preparar el dinar. Menjava mentre veia “Los Simpsons” , després va escurar els plats i com de costum, una petita migdiada. Volia aixecar-se prompte, cap a les quatre i mitja, per anar a comprar. Però quan va despertar es va sorprendre quan va veure que era una hora més tard del que havia previst. Es va alçar de seguida i es va rentar la cara. Una vegada estirat el llit i posades les sabates, es va mirar a l’espill. No podia ser, tant gruixut no li agradaria a la Tània, va pensar. Aleshores va tancar en clau la casa i se’n va anar a córrer. No importava l’estona que hi estigués, havia decidit que des d’aquell dia se’n aniria a córrer, sol o amb algun amic, per resultar-li més atractiu a la Tània.
Van passar dues, tres hores. Ja s’havia cansat. Va tornar a casa caminant i es va dutxar. Ja era de nit i per això va decidir que ja aniria a comprar l’endemà. Es va engegar Internet i el Messenger, el únic mitjà per on conversava amb el seu germà i alguns amics. Ara el seu germà no hi era. Va tancar el Messenger. Va Col·locar a la disquetera una pel·li porno. Es va treure els vaquers, i acaricià els seus calçotets fins què estava a punt de rebentar-los. Seguidament se la va treure i pensa amb la Tània. Tant de bo estigués en aquell moment amb ell i demostrar-li el seu amor com cal. Tornà a engegar el Messenger.
Hi era la Núria, la saluda amb un “hola” i ella li contesta. Toni li va suggerir fer-ho per càmera web. Ella mai dia que no. Li la va mostrar i ella es va sorprendre de com li havia crescut últimament. I va somriure. El somriure de la Núria fa que ell estigui als núvols, però no oblida la Tània, la persona que tant de temps ha esperat i que per fi, demà li deixarà anar allò que tant de temps duu amagat. Li va comentar a Núria que havia d’anar-se’n però realment va tancar la càmera perquè no volia ferir els seus propis sentiments. Es va canviar l’estat del Messenger a “desconnectat”. Va passar la nit veient la pel·lícula, fins que era hora de dormir. El seu germà no es va connectar en tot el dia.
Dormia , nerviós per vore a la Tània el dia següent. L’alarma va sonar a les set i mitja. Es va despertar , llavada la cara i les dents, es va fer el llit i es va cordar les sabates. No havia desdejunat, però se li feia tard. Va tancar la porta amb clau, i va anar corrent a l’institut.
Va arribar cinc minuts tard. Tots els companys se’l miraven de reüll amb cara de pomes agres. Es va seure al seu lloc sense dir res. Van passar les dues hores abans d’anar a esmorzar molt ràpid, almenys per a Toni. Semblava estrany, o era per oblidar les cares amargades i tristes, però li va semblar molt interessant la explicació dels professors.
Va agafar l’esmorzar de la motxilla i se’n va anar amb el Jordi i la Clàudia, com sempre.
- Que et passa? – es va estranyar ell al veure que Clàudia no sabia somriure.
- És clar, Toni. Tu no ho saps perquè has vingut una mica tard.
- Q... Què he de saber?- va preguntar, espantat.
- Ahir per la vesprada va trucar la mare de la Tània al institut. La nostra companya està al hospital. Té càncer. – va sincerar-se mentre la seua cara s’anava entristint fins el punt en què estava començant a plorar.
Toni no va dir res. Es va quedar bocabadat mirant els seus companys. Va haver-hi dos minuts de silenci i un cop en la cafeteria Jordi li va colpejar l’espatlla a Toni, amistosament.
- Però... per què? Per què la Tània?? Hòstia, quina merda!!! – les primeres llàgrimes li queien pels ulls i se’ls va cobrir amb les mans. Va haver un segon de silenci, i després va continuar. – Jo... Jo... Jo volia demostrar-li els meus sentiments avui. Estic enamorat fa temps i... – va declarar mentre sentia que estava envermellint per moments.
Es van acabar l’esmorzar i Clàudia es va aixecar de la cadira. No hauria trobat millor moment per abraçar el Toni. Era una dona amb sentiments i ella també havia passat per la mateixa història tres anys enrere. Jordi també es va apuntar a la senyal d’afecte iniciada per ella. Es va acabar el temps per esmorzar. Les classes següents van estar força distretes.
A les 14 tornava Toni cap a casa, enfonsat, trist, sense ganes de fer res. Per una vegada que es decideix a fer el gran pas que tant de temps estava decidint i la reacció que ha tingut quan els seus companys li han fet saber eixa notícia tan horrible, tan lletja, encara no s’ho podia creure. No va dinar gairebé res, tampoc es va posar a estudiar. Va engegar l’ordinador i el Youtube. Sonava “you’re beautifull” i “I’m yours” entre altres cançons romàntiques, que li volia dedicar a la Tània, i plorava sense que ninguna cosa li pogués canviar d’humor. No tenia ningun programa més engegat, simplement la música el transportava a un altre món, era com una sobrecàrrega d’energia. Va passar una hora així, recordant la llarga cabellera de la Tània, que ara estava en perill d’extinció. I els seus preciosos ulls, preguntant-se quin seria el pròxim cop que els veuria.
Es va fer el sopar i es va gitar. L’alarma el va despertar a les set i mitja, com de costum. Es va llevar sense ganes, desfet. Va desdejunar i amb la motxilla feta va marxar cap a classe, pensant que seria una bona idea anar a visitar a la Tània tots plegats. “Quan s’acabe la jornada, ho suggeriré als altres” va pensar.
Van passar tres hores de classe i encara li pareixien curtes a Toni.
En el temps d’esmorzar esperava a Jordi i la Clàudia, per anar junts al bar. Es van seure, van demanar una Coca-cola i Toni començà la conversa:
- He tingut una idea mentre venia a l’institut. Que us sembla si demà o passat anem tota la classe al hospital a veure la Tània?
- Ja no hi és al hospital... – li va avisar Clàudia mentre una pluja de llàgrimes li cobria la cara. – La Tània... – no podia acabar la frase i Jordi ho va fer per ella:
- La Tània ha mort. Demà és el soterrament.
Al sentir aquelles paraules Toni es va sentir molt malament. Quan es va acabar l’hora d’esmorzar, se’n va anar a casa.
Al cap d’una setmana els veïns el van trobar penjat d’un arbre a uns deu metres de sa casa. Tenia una carta a la mà on només hi havia escrita una paraula: Tània.
