en 23 Juliol 2012
Més que abandonada, aquesta sandàlia solitària de nen, tan nova i tant lluent, sembla oblidada. L'únic que no m'acaba de quadrar en l'escena que em ve al cap és que no és una sandàlia d'un nen tan petit. M'imagino un infant deixant caure la sabata en el segon i mig en què els pares no miren enmig d'un munt d'embolics. M'imagino una sandàlia perduda enmig de la vorera. I m'imagino que algú la troba i la deixa apartada i en un racó visible, per si de cas els propietaris s'adonen de la pèrdua i desfan camí la puguin trobar en bon estat i sense massa dificultats. Molta imaginació? Potser sí.
Publicat a: Personal