Nascuda el 19 de novembre del 1935, a l’Hospitalet de Llobregat. Tot i que no era de família que s’impliqués gaire en els assumptes polítics i que era molt petita quan va esclatar la guerra encara se’n recorda de moltes coses.
-Com recordes la Guerra Civil, o sigui, recordes alguna cosa, algun detall, etc.?
Bé, tots els detalls que vulguis. Jo me’n recordo que estava a casa de la meva àvia, si estàvem al pati i si no se sentia soroll ni res, doncs estàvem allà fora, però quan venien els avions, la meva àvia tenia en el menjador posada una taula i llavors tot de matalassos a sobre, i ens feien ficar a sota dels matalassos fins que havien passat els avions i si havien tirat trossos de metralla i coses que hi havia escampades “por ai”. I després me’n recordo que ens feien anar a comprar el pa i les coses però anàvem amb llibretes de racionament, i de menjar hi havia molt poc, el “papa” (referint-se al seu pare) treballava, però hi havia poc aliment i una truita per tots quatre, patates bullides, farinetes es el que menjàvem. I mira, molta misèria que hi havia. I que me’n recordi més doncs, que el meu pare estava a la guerra i no estava a casa, estava a fora, i el meu oncle també, i tot anava així.
-De quin bàndol éreu a la família?
Això si que ja no sé de quin bàndol érem, ells ( es refereix al seu pare i al seu oncle) feien el que havien de fer, i si els feien anar a la guerra, doncs a la guerra. El meu oncle va estar un temps tancat a la plaça de toros de Santoña (Cantàbria), allà tancat. I molta misèria. I això és el que me’n recordo. Després, poc a poc, ja van anant arreglant-se les coses, va entrar Franco aquí, per la Diagonal de Barcelona van entrar els militars o com se diguin, jo ja no sé el que eren i així vam passar la guerra, passant misèria, però mira, després vam anant poden treballar i poden fer les coses, i després ja va anar passant la cosa. Me’n recordo que havia de treballar, feia d’aprenenta, de perruquera, li fregava l’escala a la veïna per poder guanyar 10 cèntims i així vam anar sortint de tot.
-Quina és la pitjor època que recordes?
La pitjor és quan era petita, després ja quan em vaig anar fent més gran ja vaig poder treballar, el meu pare treballava, la meva mare també i llavors ja vam anar una miqueta més bé, però quan era petita és quan més malament estava, teníem poc menjar (farinetes), i no hi havia com ara que vosaltres (es refereix a les noves generacions) teniu de tot, llavors era impossible; menjàvem pa am xocolata, però la xocolata era de garrofa, o sigui, imaginat quina xocolata més bona era.
-O sigui, hi havia escassetat de recursos durant la guerra?
Clar, anàvem amb llibretes de racionament i no et donaven més del que havies de menjar, i et donaven pa negre (no era pa bo), i el blat de moro, i de tot el que havíem d’anar menjant.
-I durant la postguerra també hi havia escassetat de recursos?
Postguerra és després de la guerra?
-Si.
Doncs és quan vam anar buscant feina i poder anar sortint una mica, treballant molt, moltes hores i així es va poder anar tirant endavant.
-Però vivíeu bé o éreu una família de pocs recursos?
I tant pocs recursos, teníem el que guanyava el meu pare, i havíem d’anar fent el que pugéssim. Unes espardenyes l’any unes sabates l’any i un abric cada tres anys perquè no hi havia per cada any, te’n feien un de gran i així ja durava per tres o quatre anys.
-I la família s’havia hagut de refugiar?
No , refugiar no. Estàvem tots a casa i si havíem d’anar a un refugi és quan venien els avions.
-Hi havies anat?
Si.
-Com et vas sentir amb la mort de Franco?
Jo que vols que et digui de la mort de Franco, mira pobre home, tots ens hem de morir, i va morir, doncs mira. Jo mentre es van anar arreglant les coses vam anar tirant. Jo estava millor quan estava Franco que ara (físicament), perquè estava bé treballava molt i amb el que guanyàvem ens vam poder fer la torre, vam poder fer un negoci maco, i tot va venir bé; però treballant molt, eh?, no perquè estigués Franco estàvem bé però, a mi m’és igual que moris Franco que la “Franca” (diu irònicament). La qüestió era treballar i poder-nos guanyar la vida.
-I participàveu de la vida política?
No, no, de política res.
-O sigui, no fèieu manifestacions ni res?
No, nosaltres no érem del blanc, del negre, ni el verd (diu irònicament). La qüestió era treballar, treballar per poder guanyar un duro.
-Doncs, moltes gràcies.
A tu.
Conclusions
He après com vivien a la època i com se les arreglaven per aconseguir qualsevol cosa que ara ho tenim totalment accessible, respecte això també he après que s’ha de treballar per aconseguir el que vulguis i que t’ho has de guanyar.
També he après que hem tingut sort de néixer en temps de pau, ja que a la guerra es passava gana i va morir molta gent.
De tot això he tret la conclusió de que som bastant afortunats.
Garrofa: fruita que es feia servir per fer xocolata antigament
Exemple de una cartilla de racionament
Entrada dels nacionals a Barcelona per la Diagonal