GUERRA CIVIL ESPANYOLA: ÈPOCA DE DESCONTROL TOTAL
1.Introducció:
El senyor Miquel Lletí Marrades va néixer l’any 1933 a Corbera, un poble prop de València. Tenia només tres anys quan va esclatar la Guerra Civil espanyola (1936) , i en tenia sis quan va acabar (1939). Va viure plenament la postguerra i l’època del franquisme, des del seu inici al 1939 com un nen, fins el seu final el 1975 quan ja era un adult. Va viure a Corbera, fins els vint-i-cinc anys quan es va traslladar a viure a Sabadell (Barcelona), on actualment encara hi resideix amb la seva família.
2.Guerra Civil Espanyola:
2.1:Quants anys tenies quan va començar la Guerra Civil?
Quan va començar la Guerra Civil l’any 1936 jo tenia tres anys, i quan aquesta es va acabar en tenia sis.
2.2: On vivies durant la Guerra Civil i en quin context polític et trobaves situat?
Jo vivia a Corbera, que és un poble de la Comunitat Valenciana. Allà el bàndol era el dels republicans. El Franco va venir de la part de Canàries i va desembarcar a Espanya, vol dir que la revolució va començar en Canàries, i el Franco va venir a la Península Ibèrica amb un exèrcit de moros i de tot i van començar a conquistar Espanya poc a poc. València va ser l’últim reducte de la guerra.
2.3: Com recordes la vida just després de la guerra?
Després de la guerra, aquí faltava de tot: els camions i els cotxes no tenien gasolina i anaven en gasògen, en uns aparells que hi havia que feien gas amb oli d’ametlla o amb carbó. Hi havia uns dipòsits que hi posaven les esclòfies d’ametlla o hi posaven carbó i allò feia un gas, aquell gas anava al motor i el feia funcionar.
De rodes tampoc n’hi havia, així que els camions anaven una mica com podien, i els cotxes també.
Després de la guerra faltava de tot, era una època molt dolenta.
2.4: Hi ha algun record que guardis de durant la Guerra Civil encara que fossis nomes un nen?
Jo vagament recordo que el meu pare estava en el front i que la meva mare i jo el vam anar a veure.
Bueno, llavors el meu pare va anar a la guerra i me’n recordo que la meva mare i jo (jo tenia doncs uns quatre o cinc anys) vam anar a veure’l. I recordo molt bé que vàrem dormir al ras, a sota d’un arbre, perquè estàvem esperant veure el meu pare.
3. Postguerra a Corbera:
3.1: La teva família va passar gana durant la guerra i/o durant la postguerra?
En els pobles generalment no es passava gana, perquè en els pobles tothom té el seu hort i tothom tenia cols, fruita, patates, ... De tal manera que els pobles eren uns privilegiats, perquè tenien menjar.
Però a les capitals se n’hi passava molta, de gana, perquè no hi havia forma d’aconseguir menjar d’enlloc. Per això va començar l’ estraperlo, que volia dir que tu anaves a un lloc a un home que tenia oli, pa, arròs o qualsevol altre cosa de menjar, i li compraves, i aquell te’l venia sempre que tu li paguessis el que ell volia.
Així que n’hi ha molts que es van fer rics degut a això, fins i tot molts polítics d’aquella època, perquè s’agafaven tot el menjar que els trens portaven d’altres llocs pels ciutadans i després el venien a l’estraperlo.
Però de totes maneres, a les ciutats es passava moltíssima gana, molta, principalment al centre, que és Madrid, que no hi havia res per menjar, i tot havia de venir de fora.
A més a més, els terratinents grans havien de pagar una quota d’oli a l’Estat, igual que el que tenia arròs o el que tenia blat.
Quan es va acabar la guerra els nacionals van començar a portar a terme una cosa que es deien cupons de racionament, que es tractava de racionar el menjar: tu anaves cada mes o cada setmana, això no ho recordo bé, a que et donessin oli, sucre , arròs, patates, … i vinga, fins la setmana següent.
I d’aquesta manera cadascú s’havia d’espavilar, i si no en tenies prou havies de comprar a l’estraperlo, però per això es necessitaven diners, i com que normalment no n’ hi havia hi havia molta gent que passava gana.
3.2: Només us racionaven el menjar o alguna altre cosa també?
No, el menjar no era l’únic que es racionava després de la guerra, també es feia amb el tabac: els homes que fumaven tenien un tant cada més i anaven a l’estanc i els donaven, per exemple, quatre "cajetillas’’ de tabac i dos paquets de paper de fumar. I això era la saca: anar a l’estanc a per la quota de tabac a que corresponia pagant, però pagant molt poc. Com que no n’hi havia el racionaven, com ho racionaven tot .
3.3: A què es dedicava la teva família? La teva família va poder continuar treballant després de la guerra?
La meva família era una família molt normal, tothom es guanyava bé la vida. No hi ha hagut ningú que hagi passat mai gana, o ningú que hagi passat penúria. Tan la família del meu pare com la família de la meva mare havien viscut sempre bé, perquè les dues venien del poble, i les dues eren ben considerades.
Els meus pares sempre han tingut negoci, no eren persones que anaven a llogar. El meu avi sempre havia tingut camions, quan no negoci, quan no va fer la perfumeria i drogueria, també va tractar amb cavalls, va tenir terres… vol dir que sempre havia tingut negoci. També havia sigut comerciant de fruita. Enviava a Barcelona, Madrid, i a molts llocs més.
Així que el meu pare s’havia quedat amb els negocis del seu pare.
Casa meva de Corbera era una casa bona. No veníem del no res com molts que venien de Múrcia a treballar aquí i que avui els fills han estudiat i tot això, sinó que jo vaig venir aquí amb coneixements i de tot.
A casa mai van deixar de treballar.
3.4: Vas viure la guerra i el principi de la postguerra sent tan sols un nen, va impedir això que poguessis anar a l’escola?
Jo quan era petit anava a l’Escola Nacional, i quan ja vaig ser una mica majoret vaig anar a l’escola per la nit, de sis a vuit o de set a nou, perquè durant el dia treballava a la botiga de casa.
Allà vaig tenir uns mestres molt bons que em van ensenyar geografia, matemàtiques, de tot.
Era una escola al marge de l’Escola Nacional, vol dir que s’havia de pagar. Tot i això era molt barat, perquè les coses no eren com ara. El mestre que tenia treballava durant el dia a l’Escola Nacional. Abans es deia: ‘’passes més gana que un mestre d’escola’’, perquè els mestres d’escola tenien una paga molt petita. Un mestre era molt mal pagat.
Aquell professor m’ensenyava de tot: abans t’ensenyaven una mica de geografia, t’ensenyaven a llegir i a escriure, sumar, restar i multiplicar, i alguns problemes d’aquells petits, i allà s’acabava tot.
3.5: Com us va afectar la repressió durant la guerra i l’època franquista?
Allà Corbera , a on ara hi ha la plaça, hi havia la església, i els rojos van tancar-la i cremar-la per fer-hi la plaça, i la església va desaparèixer, i ara només hi queda la plaça.
Després de la guerra, els nacionals van fer construir l’ església que hi ha ara, però mentre no estava construïda feien la missa en un cinema que hi havia destartalat.
De fet jo vaig ser el mona guillo d’aquell cine, dels set o vuit anys fins els deu, almenys un tres o quatre anys. Recordo que on hi ha la pantalla hi havia l’orgue i el coro, i l’altar estava a l’altre part.
És que durant la guerra quasi bé no es podia ni anar a missa! Nosaltres teníem uns veïns que eren molt catòlics i durant la Guerra Civil no podien anar a missa, perquè s’arriscaven a que els republicans els pelessin a tots, i van agafar i unes quatre o cinc famílies feien missa a una casa del costat de la nostra, tots ben amagats, perquè ni allò es podia fer sense la por aquella de saber que qualsevol dia et podien venir a buscar.
3.6: I a algú conegut proper a tu el van venir a buscar?
Una vegada, durant la guerra, els republicans van venir a buscar a un germà del meu pare, que era un home molt catòlic, per afusellar-lo. Aquest, quan van entrar a casa seva, va sortir per la finestra i va anar ben ràpidament a amagar-se a casa el veí. I sort en va tenir dels veïns, que van convèncer als republicans de que el meu tiet era un pobre home que no feia més que intentar donar de menjar als seus fills petits, i que no feia mal a ningú, i al final no el van matar, però li va venir de ben poc que no acabés a la fossa comú amb la resta de rebels.
3.7: Algun familiar teu o algú proper a tu va perdre la vida degut a la Guerra Civil?
Nosaltres com que no érem polítics vam tenir la sort que no ens va passar res. Nosaltres érem neutrals totals. De la meva família ningú ha estat mai polític. L’únic que van matar va ser un germà del meu pare, tiet meu, que també va anar al front, i mai més varem saber res d’ell. El van matar a la guerra, no sabem a on, i mai més ningú n’ha sabut res. I és que això forma part de la guerra.
Després de la guerra la gent esperava a persones que vinguessin, i de vegades la gent venia, però d’altres hi havia persones que no tornaven i ningú mai més en va saber res.
L’únic que se sabia era que si entraven els nacionals i entraven a una casa i feien: ‘’tu, tu i tu, vinga va!’’, i els portaven a fora el poble, els afusellaven a tots i cap a la fossa comú, això sí que ho sabíem.
4. Postguerra a Sabadell:
4.1:Quan vas venir a Sabadell? Vas venir amb la intenció de quedar-t’hi?
Jo vaig venir a Catalunya quan tenia vint-i-cinc anys, i llavors ja no hi havia misèria, perquè ja feia anys que s’havia acabat la guerra.
Jo vaig venir aquí a Catalunya per cobrar un deute del meu pare, que va morir, i ja em vaig quedar aquí, perquè vaig veure que aquí hi havia possibilitat de fer negoci.
Així que vaig muntar el negoci i vaig anar fent-lo cada cop més gran , vaig agafar uns socis, i vam fer tot el que hem fet.
Aleshores Sabadell tenia uns cent mil habitants, i ara en té poc més del doble.
4.2: On vivies quan vas venir aquí?
Jo quan vaig arribar a Sabadell vaig anar primer a una pensió, on anava a dormir i a menjar, i després de la pensió, com que anava cada dia a ingressar al banc central, el caixer em va dir que anés a viure a casa d’ell, i vaig estar vivint a can Rull amb ell la seva dona i la seva filla adoptada fins que en vaig sortir per casar-me.
4.3: Com estava la situació en aquell moment aquí a Catalunya, especialment a la ciutat de Sabadell? Era molt diferent d’on tu venies, Corbera?
Després de la guerra va anar arreglant-se tot poc a poc, perquè Sabadell i tots aquets pobles de Catalunya estaven sense cloaques i sense res, i van començar a venir murcians i andalusos, que són qui es van encarregar de fer totes les cloaques que hi ha ara, i es van quedar aquí. Aquets pobres vivien en coves, allà al costat del Ripoll, i es posaven a viure allà fins que treballant, treballant i treballant podien comprar-se un trosset de terra i fer-s’hi una caseta.
No hi havia organització com ara, així que el que no tenia feina no tenia res de diners, perquè no hi havia una seguretat social com ara i, senzillament, es moria de gana.
4.4: I com podies aconseguir guanyar-te la vida?
Si tu erets un terratinent i necessitaves homes anaves a la plaça, que allà era on es reunien tots els que volien treballar, i deies qui t’emportaves a treballar. Aquets segur que acceptaven, per poc que els oferissin, perquè almenys tenien l’oportunitat de treballar, i els demés es quedaven allà esperant a veure si l’endemà hi havia algú que et llogués.
4.5: Per acabar, com definiries una guerra?
Una guerra és un descontrol total. Les guerres no aprofiten per res, només per fer barbaritats i per fer mal, tan per un bàndol com per l’altre.
5. Fotografies:
imatge d’un retall de diari on s’anuncia imatge d’uns cupons de
la inauguració del mercat de majoristes racionament de la postguerra
de Sabadell (extreta d’internet)
imatge del poble de Corbera imatge de l’església del poble
(extreta d’Internet) de Corbera (extreta d’Internet)
6. Opinió personal:
Per començar, m’agradaria dir que crec que aquest treball ha sigut una bona activitat a fer, perquè ha sigut la manera d’adonar-nos que la història que estudiem avui en dia no és només una història que veus escrita en un llibre i t’estudies per aprovar un examen. La història és molt més que això: la història tracta de les vides dels nostres pares, avis, besavis, ... que a mesura d’anar lluitant, defensant uns ideals en els que creien, revolucionant-se, guanyant o, fins i tot, perdent guerres, van anar construint, poc a poc, la societat en la que nosaltres vivim actualment.
I és que el nostre dia a dia és com és per tot el que va passar abans que hi fóssim nosaltres, i de ben segur que si ahir no hagués passat tot el que va passar, avui no seríem com som, ni tindríem els mateixos drets i costums, i fins i tot, potser ni pensaríem tal i com ho fem ara.
A part d’això, també voldria afegir que no crec que les guerres serveixin per res. Una guerra només és una excusa per fer mal a gent que no pensa com nosaltres, com si fóssim animals, en comptes de parlar i intentar solucionar les coses com persones.
A més a més, els únics que són els veritables perjudicats per una guerra són els ciutadans i ciutadanes, que no tenen culpa de res. I per sortir-ne perjudicat no em refereixo només a veure com perden la vida familiars, amics, veïns,... o fins i tot ells mateixos. Significa molt més que això: significa perdre una cultura, una llengua, una identitat, unes costums, una guerra significa perdre’s a un mateix.