Mirada a la Guerra Civil
Irene Cuartero, nascuda l'any 1931, va viure la seva infantesa a la ciutat de Terrassa on va créixer i on viu actualment. Va viure de primera mà els problemes de la postguerra civil espanyola. En el començament de la guerra ella comptava amb només 5 anys. He tingut la sort de que em dediqués aquesta entrevista i així immortalitzar els seus records de la postguerra. Així descobreixo a mesura que creix els punts de vista que agafa la història.
“No et fanatitzis mai amb res”
Quina edat tenies quan va acabar la guerra?
Doncs, 8 anyets. Jo de la guerra només recordo els meus germans que anaven a la guerra. El meu germà Josep i el Ton, que va marxar amb 18 anys i va tornar amb 27. I quan ja s'havia acabat la guerra li dèiem “què Ton, quan et llicenciaràs (en el servei)?" I ens contestava que tal dia i quan arribava mai era. El meu germà Josep va ser ferit amb un tret al cap i un dels tancs que va passar el va recollir quan un dels soldats afirmava que era mort però al final era viu. Això ens ho expliquen els que el van recollir.
Quins records et queden de la postguerra?
La meva germana Maria, com que estava en edat de creixement, quan anava a buscar al pa, que era una pa sec sense farina, s'agafa un ganivet i en tallava uns tros quan li donaven perquè així li donessin un tros més. Ella, pobra, estava que es moria de gana. La meva germana Ramona es despertava per la nit de la gana que tenia. El meu pare feia intercanvis amb els moros i els pobles pagesos. Quan aquí a Terrassa va acabar la guerra el 26 de gener del '39, el meu pare va decidir que dormíssim els 4 germans que érem a casa, ell i la mare a la cuina, per si havia un bombardeig. La tieta Ramona cosia pantalons per l’exèrcit i un dia quan els va anar a tornar va sonar una bomba i és clar tots patint. Va tornar per sort i anava amb un munt de pantalons més.
Que et va deixar marcada de la guerra?
En aquest barri tots érem de la cooperativa i tots amics, però ni havia del POUM, CNT-FAI, UGT... tots eren d'esquerres, però no es podien ni veure. A un del barri el van matar aquí al costat de casa. El van matar els del partit de davant de casa seva. L'home aquest era de la Generalitat, no havia fet mai mal a ningú. Ma mare si que ens va ensenyar una cosa “no sigueu mai de cap partit” perquè els uns es mataven als altres. El meu pare no era d'en lloc. Ni esquerres, ni dretes, ni esglésies... Només de jove havia cantat a l’església d’aquí del barri, a la coral, que encara hi és. Però, és clar, ell era encarregat de la fàbrica de mitges JR i quan sentíem parar un cotxe davant de casa sempre patíem perquè no l'agafessin a ell. Llavors als rics els agafaven i si tenien fills de 18 anys també i els mataven al mateix carrer o a la carretera. Ja de pas saquejaven les cases. Els “chiquillos de Pedro”van anar a buscar el meu pare i és per això que teníem tanta por. Les guerres civils són el pitjor que hi ha.
Què feies per menjar?
Anàvem amb els germans a un menjador i allà ens donaven cigrons i carn molt bona, però jo no em menjava mai la carn perquè era molt maniàtica i el meu germà després de renyar-me se l'acabava menjant ell. Recordo el dia de Nadal que amb el meu germà ens van donar un tros molt petit de torró que avui en dia no donaries ni a una persona de tan petit que n'era i el vam guardar i el vam portar a casa i el vam tallar en trossos molt petits per a tots... Hi haurà gent que no se’n recordi de la guerra però jo si, no vulguis saber que va passar a la meva mare. Ens deia que no en fanatitzéssim mai amb ningú, ni religions ni en res, que féssim la nostra vida i no féssim mal a ningú.
Que en treus de tot això?
Jo penso que ara hi ha tot això, que si no tens feina i el govern t'ajuda, però, pensa que qualsevol pobre d'ara té més que un ric d'abans. A menys que el pobre passi gana, que és molt trist, amb les rentadores i la calefacció i cuines que ens han facilitat molt la vida, viu millor que una persona rica d'abans. Així que hem de valorar el que tenim perquè tot i en crisi vivim molt millor que no pas una persona amb cèntims de fa 60 anys.
Com vas viure el final de la guerra?
Quan el meu germà marxava a la guerra, el dia abans la meva mare es feia la forta dient-li que tot aniria bé, però jo ja veia que no n'estava convençuda tot i que jo encara no entenia gaire les coses perquè era petita. Quan ja havia marxat es feia uns tips de plorar, pobra dona.
On erets quan van dir que havia mort Franco?
Estava a casa amb el meu marit, però deixa'm que et digui una cosa, tot el que va fer va ser horrorós i no era just, però qui ens va fer patir més, i més ens va preocupar van ser els fanàtics dels partits que vivien a Terrassa perquè ells anaven casa per casa, la dels seus propis veïns, matant gent innocent que no tenia cap culpa de res, simplement que tenien la ideologia anarquista o del POUM... Aquests van fer més mal que Franco. Recordo que alguns ho celebraven, jo personalment no em va fer un efecte perquè tampoc havia vingut ningú a buscar-nos a casa. I els dels barris que saquejaven cases, que els van castigar? En la vida només hi ha dos partits, els que són bons i els que són dolents. A mi la seva mort no em va significar massa, però si que va provocar que ens apinyéssim per anar en una direcció, sense fer mal a ningú, per sortir de la guerra.
Conclusions
En la meva opinió, el que més podem aprendre d'aquesta entrevista és el missatge concret de no fanatitzar-se mai amb res. M'ha sorprès que culpes més de les seves desgracies els veïns dels partits polítics d'esquerres (que això no vol dir que no estigui completament a favor de la república) però això ens demostra fins a quin punt la intolerància pot ser destructiva. Així doncs, em quedo amb aquesta ensenyança i el record d'algú que ha tingut que viure una tragèdia que no li toca viure a cap persona.