Introducció
He fet l'entrevista al meu avi patern Josep Mª Forrellat Lanaspa. Va néixer a Terrassa el 5 d'abril del 1929, ara té 83 anys. Tenia 7 anys a l'inici de la Guerra. Al acabar-la, els falangistes el van obligar a ser “fletxa” i cada diumenge, uniformats, feien la instrucció militar a la Casa del Poble. Quan de jove estudiava una carrera, per estalviar-se els dos anys de mili, va allistar-se a l’I.P.S. (Institut Premilitar Superior) i va sortir-ne alferes de complement.
Quants anys tenies a l'inici de la Guerra Civil del 1936? On vivies?
Tenia set anys i vivia amb els meus pares i dos germans: el Jordi, que en tenia tres, i el Tomàs, el més petit, que encara mamava. La nostra llar era un pis de lloguer de Terrassa, al carrer de la Rasa, davant mateix de la Plaça del Mercat actual, que ja hi era. El maig d'aquell any, jo havia rebut la meva primera comunió, i a mitjans de juny ens vam traslladar a Can Farrés, una casa de pagès prop de Matadepera. Era un mas (avui encara existent) situat on ara si ubica la urbanització Les Pedritxes; aleshores, era una zona boscosa amb només dues cases. El mas era administrat per uns masovers: un matrimoni i el seu fill Jaume que tenia uns divuit anys. Hi anàvem per a passar l'estiu i “prendre el sol i l'aire, i fer salut amb tranquil·litat”. Això ens ho deia cada dia el meu pare.
En poques setmanes, també vaig aprendre les labors d'aquella pagesia. Com que em vaig fer molt amic del Jaume, i ell gairebé ho feia tot, vaig convertir-me en el seu ajudant. L'ajudava a agarbar la sega, collíem junts les hortalisses, donàvem menjar a la verra i als deu porquets i, jo tot sol, sempre omplia amb garrofes i alfals la menjadora de l'haca: un cavall de poca estatura, però molt vigorós, que tant el fèiem servir per llaurar el camp com per tirar d'un carro; era el vehicle que utilitzàvem per tot. Fins hi tot anàvem de passeig o a missa a Can Roure. Però això sí: jo era un desastre munyint la cabra i, més complicat encara, les mamelles de la vaca. Mai m'havia sentit tant content i feliç. Tots érem feliços! En ple juliol, però, un vespre, tornant el meu pare de la feina, molt espantat va dir a la mare:
—Al Marroc, l'exèrcit s'ha revoltat, i a Madrid hi ha molt merder! No sé què passarà…!
Aquella nit el meu pare no va dormir. I els següents dies, no va anar a treballar. Des de llavors, res va ser com abans. Jo no sabia què ocorria. Només mirava, escoltava i no preguntava res. Però, de tant en tant, venien persones de no sé on, que li explicaven histories, coses… i gairebé a cau d'orella. Veient-li només la cara, ja m'adonava que la cosa anava cada cop pitjor. Com que la carretera de Terrassa a Talamanca passava a uns dos-cents metres de la casa, hi vèiem tot el que hi transitava. Un d'aquells matins, mentre jo m'entretenia a comptar-hi els vehicles, vaig adonar-me que un cotxe, era de color blanc i descapotat, deixava la carretera i venia directe cap el mas. A mes del xofer, el muntaven tres homes molt encarcarats, que portaven escopetes. De pressa i molt espantat vaig dir-ho al pare
—Mira papa! Aquell cotxe ve cap aquí!!
—Cony, són uns milicians! —exclama en veure'ls—. Sé que estan registrant els masos… He de fugir de seguida i tu vindràs amb mi.
I amb una revolada es posa l'americana i m'arrossega fins la porta del darrera, la de l'establa. Abans, però, de deixar la casa, demana a tots els presents que estiguin atents i que callin tant com puguin. I corrents, vam escapar-nos bosc amunt per cercar empara en uns matolls. Hi estiguérem una llarga estona aguaitant molt atents, fins que els milicians van deixar la casa. Al retornar-hi nosaltres, tots ells estaven esporuguits i la mare mig plorosa.
—Ens han fet posar de mans enlaire i a mi m'apuntaven el pit amb una arma —va dir el masover, el pare del Jaume—. Sort, que mentre ho escorcollaven tot, només em feien preguntes a mi…, i amb molt mala bava, això sí… Jo diria que busquen a algú…
Aquell ensurt ens va deixar molt tocats a tots. Els dies següents, van ser de molt neguit; i el meu pare, que es movia molt inquiet, de tant en tant exclamava: “és que no sé què haig de fer…”. El matí del dia 24, era un divendres, els tres homes de la casa, molt intranquils, no es movien de l'era. Una senyora de Can Roure que havia vingut la nit abans, no sé que els devia haver dit i semblava que se sentien més segurs observant la carretera que restant a casa. En tot el matí, no va passar res, però vam dinar allí fora mateix amb un entrepà i un trago de vi. De cop i volta, el Jaume, sempre vigilant, ens avisa d'un soroll de motors, i tots ens posem drets per veure del que es tractava: tres cotxes, un darrera l'altre, circulaven carretera amunt. De les finestres d'un d'ells, emergien el que semblava unes escopetes.
—Podrien ser uns caçadors —va comentar el masover al perdre'ls de vista—. O potser van a fer un tec amb els de cal Barata…
—Em fa molt mala espina —va replicar nerviós el meu pare—. M'ha semblat veure-hi una bandera vermella… La de la FAI, vull dir! Que no ho enteneu?!
I durant una llarga estona se seguiren aventurant conjectures fins que, de lluny, vam sentir un munt de trets d'arma de foc; com d'una traca de poca durada. I tot seguit, uns altres; aquest però, més secs i espaiats. Després, tot silenci.
Jo, és clar, amb set anys, ho ignorava tot i no suposava res. Els presents, que sí ho van entendre, esglaiats van tapar-se la cara amb les mans, imaginant el pitjor. Ningú, però, es va moure, esperant el que havia d'ocórrer uns minuts més tard. Els tres vehicles ja estaven de tornada, passaven davant dels nostres ulls i desapareixien.
—Putes malparits!! —va cridar el Jaume, amb tota la ràbia.
—Són uns brètols assassins!! —va afegir-hi el meu pare.
El Jaume, però, impacient, agafava amb presses la bicicleta per anar-hi…; el seu pare volia impedir-ho, però…
—Vull saber què ha passat! —respongué el Jaume—. Tornaré de seguida!
La tornada del Jaume es va allargar més de mitja hora. Venia fotut, destrossat i les paraules no li sortien.
—Han matat el senyor Joaquim Barata…; un de cal Salvans… ; el senyor Badia, el notari de Can Prat i… cinc homes més que no he conegut. Els han deixat dessagnant-se a la cuneta, prop de la font de l'Olla.
Més tard, el Jaume, d'amagat se'm va acostar per mostrar-me el que tenia a la butxaca.
—Mira! (eren cinc casquillos de bala); els més grans —va dir— són de fusell i els més petits, de pistola. No ho diguis a ningú, eh!
L'endemà, també vam conèixer el nom i cognoms dels vuit executats.
Eres molt jove; com et va afectar personalment aquesta experiència? I en la família?
Després d'aquella tarda infausta, mai he pogut saber quan de temps vam romandre a Can Farrés. Un dia, però, la meva mare va portar-me a Terrassa perquè jo pogués veure l'estat del nostre pis. Havien rebentat la porta; alguns mobles i quadres estaven destrossats; tot tirat per terra… El missalet de la meva primera comunió, estripat en dues parts i la creueta d'or que m'havien regalat, havia desaparegut. Després, quan ens en vam anar, la mare va explicar-me que: si no haguéssim estat a Can Farrés, el pare ja seria mort; però que ell, ara ja sabia segur que el perseguien; tot i que n'ignora el perquè. I per acabar, va afirmar: “fins que no s'acabi tot això, el pare no viurà amb nosaltres. I mai més tornarem en aquest pis”.
Unes setmanes o, qui sap, si mesos després, em vaig trobar vivint en una casa de La Rambla. Érem: la meva mare; el Tomàs, que encara mamava, i un servidor, que, amb set anys, era l'home més gran de casa. El Jordi, el segon, es va quedar a viure amb uns oncles de Barcelona. A canvi, venia a viure amb nosaltres, una monja, la Pepeta li dèiem. A més d'amagar-la a casa (les monges també eren perseguides), ens ajudaria a tots nosaltres. I així vam viure durant els dos anys i mig de guerra. Jo gairebé em passava tot el sant dia al carrer, fent mandrons, caçant ocells i… Alguns veïns em titllaven de feixista i m'amenaçaven. Però jo era fort i en les baralles, si calia els guanyava a tots.
No passàvem gana, perquè el meu pare ens enviava diners de tant en tant. Però el pa que menjàvem era negrós, en deien 'de blat de moro' o de no sé què… Però si trobàvem alguna farina millor, ens el fèiem nosaltres mateixos. Les farinetes (una mena de cuscús magrebí de baixa estofa) era l'aliment més popular. El sabó, sovint, també l'elaboràvem a casa; calia comprar sosa, oli i altres potingues. Però la llet, això sí, era jo qui l'anava a comprar, i gairebé cada dia, en una vaqueria de Sant Pere on me la venien d'amagat. En deien llet d'estraperlo…; que volia dir del 'mercat negre'; però aquella llet era força blanca i molt bona.
Així anàvem tirant, però el juny del 1938, a Barcelona, quan menys ens ho esperàvem, van enxampar el meu pare. Va ésser un cop molt fort per la mare; tot i que ella ho dissimulava com podia. Ella, cada mes l'anava a visitar a la txeca de Can Elies. Van ésser cinc mesos de reclusió. Per sort, el final de la guerra s'acostava i a primers d'octubre el van absoldre. Tot va acabar en un llarg però penós ensurt. (disposo de tots els retalls de diari que anunciaven la detenció, com també, els que publicaren el judici absolutori).
De quin bàndol eres?
Durant la guerra civil, a un banda existia el franquisme (compost de diferents dretes: el clero catòlic, l'exèrcit, l'empresariat, la gent rica (?)…); i a l'altra, tots els antifranquistes que unia les esquerres de tota mena; en deien rojos o republicans, però eren els obrers, els sindicats de treballadors, els anarquistes, els anti-règim, etc. En principi, per 'parentesc' amb el meu pare, em tocava ser de dretes, però mai he lluitat a cap bàndol ni he sigut de cap partit. De més gran, vaig considerar que l'acció de Franco va ser un perllongat cop d'estat de 40 anys; i del qual, la nostra dèbil democràcia, avui encara n'està pagant les conseqüències. Ja sabem que, els rojos i els republicans de veritat, al ser vençuts o ocupats per Franco van fugir del País per sobreviure. Però, la resta del poble, que patia fam, també per sobreviure, s’autoproclamava franquista; Franco n'era el salvador. Després però, de tants anys de dictadura, va haver-hi unes dretes i també unes esquerres, que lluitaven contra el franquisme. Tot plegat fa, que sigui molt complicat parlar de bàndols. I encara ho és avui. I més a Catalunya.
Com vau viure el temps de Franco?
Vaig coincidir amb el seu règim, des dels 10 fins els 46 anys; l'època més interessant i productiva de la meva vida. Vaig tenir treball, vaig casar-me, tinc quatre fills i deu nets; i tu ets el que fa set. Però res va ser fàcil. I et contaré un petit detall: El teu pare, encara ara ens fa retrets de quan anava a l'escola; se'ns queixa que els pantalons de gimnàs que duia, eren comprats al mercadillo i no eren gaire macos. “Això, em va marcar molt”, ens diu sempre.
De quina manera et vas assabentar de la seva mort? Com la vau afrontar?
Per la Televisió, la vam viure gairebé en directe. La seva mort era tan desitjada, que va ésser una alegria per a tots els de casa. L'esperança d'una vida lliure i millor per a tothom, era molt gran. Però va caldre posar-hi fe i molt d'esforç.
Podries explicar alguna anècdota curiosa?
Durant la guerra, a la casa de la Rambla, vivíem en uns baixos i gaudíem d'un gran pati, amb arbres i tot. Un dia, jo tot sol i molt a prop d'un mur, cavava la terra amb un magalló. Volia plantar-hi un arbret. Tot fent forat, vaig picar en un cosa dura; potser una pedra. Torno a picar més fort, i: plofff!! com si explotés el terra, van saltar un munt de monedes de plata que s'escamparen per aquell sot. Sorprès, pico un altre cop, i en surten encara més… He descobert un tresor!, vaig dir-me. Però no sabia què fer. Jo coneixia aquelles monedes, sobretot les de una i dues pessetes; però hi abundaven les de cinc pessetes: els duros. Eren iguals com les que hi havia hagut a casa abans de començar la guerra i amb les quals ho compràvem tot. Però, és clar, tot allò amagat allí, no era meu; algú n'era el propietari, i jo estava força espantat. Així que, vaig decidir no dir res a ningú. Vaig agrupar-les totes juntes, i després de protegir-les amb unes rajoles, les vaig deixar colgades tal com estaven. Què va passar després…?
Quan els franquistes, anomenats nacionals, s'acostaven per a conquistar Terrassa, a les cases no hi havia un pa a la post. Foren pocs dies, però amb molt de soroll: els obusos de l'artilleria franquista, queien sobre la ciutat, i de més lluny, el ta-ta-ta-ta-ta de les metralladores no parava. Però, mentrestant, les fleques i botigues de queviures, eren assaltades i espoliades. Els soldats i la gent roja es feien escàpols i s'ho enduien tot. Allò, era un caos poc menys que infernal. I quan els nacionals entraven, amb ells, venien una colla de galifardeus amb la cara molt morena, tots vestits amb gel·laba i una gorra vermella amb una borla. En dèiem 'paissas', però eren uns moros que venien carregats amb rajoles de xocolata, pots de llet condensada, galetes…; coses que amb la guerra, havien desaparegut del tot. I venien a fer el seu agost, aprofitant-se de la nostra misèria. Per cada duro de plata ens donaven un pot de llet “La Lechera”. Algú va titllar-los amb encert d'Alí Babà i els quaranta lladres… Aleshores, precisament, es quan vaig haver de confessar a la mare, la meva troballa en el pati de casa. I és clar, aquella plata va pal·liar amb escreix, la fam que tots arrossegàvem. I també la d'alguns veïns. Però que consti, sortosament, mai ningú va reclamar aquell petit tresor.
L’any 1952, quan jo tenia tenia 22 anys, vaig ser protagonista d'un fet per a mi, curiós i irrepetible. El 9 de juny, el general Franco i alguns ministres, venien a Terrassa per inaugurar La Ciudad Sanatorial, (avui anomenat Hospital del Tòrax). Als que érem alferes, l'alcaldia va demanar-nos que hi féssim acte de presència. Jo i alguns companys vam acudir-hi amb l'uniforme de gala, la gorra de plat i sobretot amb el sabre. Després d'esperar-lo dempeus més d'una hora, en un d'aquells interminables passadissos, vaig veure que per fi, s'acostava la comitiva; i quan passava davant meu, Francisco Franco Bahamonde, el Generalísimo de todos los Ejércitos', ell, en persona, va separar-se de l'acompanyament per venir a saludar-me, i per dir-me: “Los alféreces sois el futuro de nuestra Patria España”, i mentrestant, la seva mà dreta estrenyia la meva amb molt d'entusiasme. Jo només vaig contestar-li: “¡Pero gracias a usted, excelentísimo general!”
El punt real i més rellevant d'aquell fet, i el més singular, fou que: aquella mà que va estrènyer la meva, era la mateixa mà, que durant 40 anys, va anar signant 'nombrosíssimes' sentències de mort. Que no eren poques…
Opinió personal
Fer aquest treball m'ha servit per saber una mica més el què passava en aquells temps, no des d'un punt de vista objectiu sinó des d'un punt de vista real, com es vivia en l'interior de les cases i el què passava, els sentiments que se sentien. Va ser una època on la gent ho va passar bastant malament, espero que a la nostre generació no ens passi cap cosa igual.
DOCUMENTACIÓ
PRESONERS DE SANT ELÍES
Sentència de Joan
JUDICI CELEBRAT
DIÀRI DE L’ÈPOCA
