Els temps propers a la guerra civil i tot el que va succeir...
narrat per testimonis de la mateixa
Treball història oral
Pere Bastús Farràs
Introducció:
Pere Bastús Farràs vivia a Isona, un poble prop de Tremp, al Pallars Jussà. Havent anat un any a escola va deixar els estudis perquè la Guerra Civil va arribar a Catalunya. Va passar la guerra civil en la infància i el 1940 se’n va anar a viure a Sabadell.
Entrevista:
-Quan va arribar la Guerra Civil al Pallars, què vau fer?
A finals de 1937, quan era petit, un dia havíem carregat un carro per anar al Nord amb els pares i els avis al poble de La Rua, a 12km d’Isona. Tot i això se’ns va fer tard aquell dia i vam dir als avis que hi aniríem l’endemà al matí. L’endemà al matí va haver-hi un bombardeig al poble; tots comptàvem que havien estat els rojos ja que ningú va prendre mal, van bombardejar els afores.
-Què va passar després del bombardeig?
Els del poble vam sortir cap a diversos pobles com Biscarri o La Rua. Al dia següent hi havia enmig del poble els fronts dels dos exèrcits.
-I a partir d’aquell moment?
Durant molt de temps, des de llavors, els dos exèrcits es van distribuir: els nacionals a la muntanya de San Corneli i els republicans al Montsec. A la Rua hi teníem la rereguarda i a casa nostra hi teníem l’Estat major, el centre de comunicacions dels rojos.
-Teníeu algun familiar o conegut amagat?
A prop de la Rua hi teníem alguns familiars amagats en un forat d’una roca, i moltes altres famílies també ho feien. Allà, refugiats hi havia tant desertors de l’exèrcit com càrrecs eclesiàstics. Quan venia l’exèrcit s’havia de fer el que deien perquè en aquells temps mataven a la gent com si fossin animals. Per exemple, un dia van venir els rojos i van avisar que l’endemà requisarien bona part del ramat. Vam preparar el ramat més malmès i vell i vam amagar tota la resta al bosc. L’endemà se’l van endur els rojos. A un d’allà que es va negar a donar el ramat el van matar i es van endur el ramat.
-Com era la infància en aquella situació?
Com que estàvem envoltats de militars agafàvem el material bèl·lic que deixaven en els punts per on passaven i jugàvem amb aquell material. Més d’un va perdre braços o fins i tot va morir jugant amb allò. Després de la guerra tot aquest material estava tot escampat .
-Els productes de primera necessitat d’on els trèieu?
A dalt del turó hi havia la Intendència, un magatzem de menjar, sucre, cafè...; que la gent podia anar a comprar.
-Quin tipus de relació teníeu amb els soldats?
De vegades venien els soldats a berenar a casa, i si algú que normalment anava amb ells no hi era, al preguntar-los-ho, no responien perquè ja s’havia mort.
-Quan els soldats es van retirar què va passar?
Els soldats tenien un arsenal d’armes a prop d’on eren i abans de marxar van fer volar aquest arsenal. També van fer explotar una roca per ralentitzar el pas dels nacionals. Els soldats franquistes van entrar en carrera al poble perquè ja no trobaven resistència.
-I quan van entrar l’exèrcit nacional?
L’alcalde del poble i d’altres apoderats del poble van anar a rebre l’exèrcit franquista perquè els rojos ja s’havien retirat de la zona. Quan van anar a rebre’ls, anaven amb motius franquistes tot i ser d’esquerres. Amb això es van trobar un esquadró roig que anava de retirada i els rojos al veure’ls van matar-los a tots.
-I un cop acabada la guerra al Pallars?
El 1940 quan la Guerra Civil s’havia acabat a tota Espanya, vaig venir a viure a Sabadell. A Sabadell hi havia molta tranquil·litat i, tot i haver-hi sous molt baixos i menjar racionat, hi havia treball per tothom. Anàvem amb cartilla de racionament fins el 1952.
-Com us ho fèieu per accedir a més productes alimenticis?
Hi havia força gent que venia amb tren i portaven aliments des del camp, per vendre’ls a l’estraperlo. De vegades la guàrdia civil registrava els trens i si trobaven menjar el requisaven. Un familiar també venia menjar que prèviament portava del camp per vendre’l.
-Realment es passava gana?
Gana se’n passava qui volia, perquè sempre es podia menjar mentre treballessis, i de feina no en faltava. En realitat la falta d’aliments es devia al fet que els exèrcits arrasaven amb els ramats, que eren els que treballaven el camp. Amb l’escassetat dels ramats es feia la feina del camp més dura, complexa i dificultosa.
-Quins impostos pagàveu?
La collita tenia unes taxes del 35% que s’havia de donar al govern per un preu molt baix. Els impostos a pagar eren molt petits, i els diners de l’Estat sortien de les contribucions. En part era perquè els sistemes de govern no buscaven l’excés, sinó cobrir el bàsic i necessari amb poc pressupost. Tot es feia mica en mica, pas per pas.
-Què passava amb aquells que anaven a la presó?
Normalment s’hi podien quedar una bona temporada o acabar afusellats, depenent del que haguessin fet. A Sabadell tot i així hi havia una senyora de molt pes polític que si li demanaves ajuda perquè algun familiar estava a la presó de Sabadell, ella mirava els expedients que tenia aquella persona i si no havien fet res realment dolent els feia alliberar
-I abans de la guerra en saps alguna cosa de com anava tot?
A més del que tothom sap sobre els afusellaments de republicans per part dels franquistes, sé, sense haver-ho vist personalment, que a Barcelona hi havia les txeques•1, uns llocs on torturaven i mataven empresaris rics, càrrecs eclesiàstics i simpatitzants de la dreta. També hi havia els qui feien el “xivataso” d’aquells que eren amics seus que abans de la Guerra Civil denunciaven per ser de dretes i després de la guerra per ser d’esquerres.
Informe de dades complementàries extretes
d’un document redactat (paraules textuals):
Jaume Mercadé i Vergés
Nascut al barri d’Hostafrancs, Sabadell el 6 d’octubre de 1922
“Quan va esclatar la guerra, tenia 14 anys i anava al col·legi dels Escolapis. Vivia al carrer de l’Estrella, tocant a l’escola, i ja feia dies que es parlava d’un alçament nacional. La guerra va esclatar el 18 de juliol i el 19 de juliol ho va fer aquí, a Catalunya. A Sabadell es van formar uns escamots de requetès tradicionalistes i falangistes, gent de dretes, que van intentar apoderar-se dels quarters de Sant Andreu. Hi van anar per recolzar l’Exèrcit, però el Front Popular es va revolucionar i va acabar vencent.
Llavors va venir la represàlia, i es va buscar a tot aquell que fos de dretes i religiós, i els van perseguir i els anaven eliminant. Recordo que el dia que va començar la guerra tots estàvem tancats a les cases, perquè se sentien espetecs pel carrer, hi havia elements incontrolats. Van matar a força gent a Sabadell. Vaig veure com els religiosos dels Escolapis saltaven la tanca i passaven corrent per davant de casa meva, amb els espetecs de les pistoles i els trets, se sentien bales, i els perseguien cap als horts de ca l’Estruc. Van poder arreplegar el pare Joan Soler, que havia estat el meu mestre, que era vell i no podia córrer, i el van metrallar a la Riereta. Al president Sotorra també el van anar a buscar, perquè havia estat president de l’Acadèmia Catòlica, només per aquest sol fet.
Pràcticament, els que de veritat potser eren una mica culpables de caciquisme i tirania amb els treballadors, de tots aquests, no en van matar ni un, tots van marxar abans.
Van matar els pobres que feien els Pastorets, tots els que tenien un tuf de clericalisme, tots aquests... Dels de més diners de Sabadell no en van matar ni un.
Hi va haver descontrol. Eren venjances i saqueig. Perquè llavors hi va haver els que es van aprofitar d’això. Com que els tirànics que van marxar havien deixat les cases, les van saquejar. Tenien una arma i ja es veien amb poder.
Amb el meu pare, anàvem cap a Sant Quirze a veure si trobàvem menjar, a una casa que hi teníem amistat, i a la carretera de Sant Quirze hi havia una rastellera de morts i assassinats a la cuneta.
Llavors d’allò se’n deia consells de cuneta•2
Hi va haver un fenòmen que pràcticament ens va afectar a tots els que vam viure aquella època: arribava un moment que érem insensibles a les coses. Dèiem: ‘Mira, aquest l’han matat’ o ‘Han matat a aquest altre’.
La qüestió era sobreviure. Cada persona és egoista: mentre jo estigui viu…
Jo no vaig passar gana, sinó fam. Hi havia moments que anàvem quasi sense roba, i en comptes d’espardenyes portàvem sacs embolicats als peus.
Es va passar misèria, sobretot cap al final de la guerra.
Amb la manca de menjar es van fer uns menjadors populars. N’hi havia un, davant del cine Euterpe, on donaven uns tiquets i podies anar a buscar l’àpat diari, i el Cafè Campos també el van habilitar com a menjadors infantils.
Als 15 anys em vaig apuntar a la borsa de treball, i em van demanar com a auxiliar de comptable a l’empresa del gendre de cal Turull.
I, saps què va passar després, amb això, quan va acabar la guerra? Doncs que van entrar les tropes nacionals i també va tornar el senyor Turull, vestit de coronel.
A Sabadell quasi no en vam patir, de bombardejos. Aquí estàvem salvats, ja que Sabadell estava considerat com a zona industrial, on es feia indústria de guerra, i el Franco va donar ordre que aquí no es destruís cap fàbrica, perquè els serviria a ells quan guanyessin.
La guerra, per a mi, va ser una confrontació entre germans que no hauria hagut de passar mai. Aquí van prevaler odis, venjances, injustícies…
Aclariments
•1Txeques: La Txeca, terme creat per Lenin el 20/12/1917 és l’organització encarregada de perseguir els opositors al règim als quals considerava o bé contrarevolucionaris o bé desviacionistes; posteriorment va ser adaptada pels rojos durant la guerra civil amb les mateixes afinitats ideològiques.
•2Consells de cuneta:Persones executades durant la guerra civil per motius ideològics, polítics, religiosos, passionals, venjatius, d’apropiació de béns o d’enfrontaments interns.
Imatges:
Google imatges:
Imatges cedides per Pere Bastús Farràs:
