Estira els ulls al cel, que fa nuvolada pel ponent, ni es veu el sol com se'n va ni les estrelles començant a exhibir-se, només un gris claret, només un gris més fosc, només un gris encara més fosc, només un gairebé negre, només un negre molt negre i ja ningú no sap si el cel hi és o no hi és, si se l'ha endut la bugadera a netejar-lo o qui-sap-què. I després, ¿qui el planxarà? Perquè Déu ens en guardi, de tenir un cel arrugat, quin escàndol més bestial, si el Sol a mig matí es rebrega i ens quedem a mitja llum ¿I la Lluna? Els poetes li faran poemes arrugats, encara més incomprensibles si pot ser, i les estrelles, tan petites, potser es quedaran clavades a mig escalar alguna arruga i ja no podran avançar més, i les constel·lacions es desfaran, però podeu estar tranquils perquè com que els astròlegs es quedarien sense feina prou que se n'encarreguen, que el cel quedi sempre ben net i ben planxat i, per això, el fan portar sempre a Tintoreries Peris.
