Roger Casajoana i Guàrdia:
Introducció de l’entrevista
He entrevistat el meu avi (Joaquim Casajoana) i la meva àvia (Carme Matencio). Els dos vivien a Castellar però amb edats diferents. L’avi tenia 6 anys mentre que l’àvia només 1 en esclatar la guerra. Això fa que els seus records siguin més escassos i en algunes preguntes he decidit ajuntar els dos testimonis i redactar les respostes com una de sola.
Entrevista
Els vostres pares tenien afinitat política?
JC: El meu pare era d’ERC. En el moment de la II República va estar de regidor a l’Ajuntament de Castellar. A casa tots érem d’esquerres.
CM: Els meus pares també eren d’esquerres.
Vau tenir algun familiar lluitant?
JC: No, ningú va anar a lluitar.
CM: El meu pare va anar al front, on morí a Balaguer al 23 de desembre de 1938 per culpa d’un obús. Era durant la batalla de l’Ebre.
Vau pensar mai en l’exili?
JC: A la família, es va haver d’exiliar la meva germana. Va anar a parar al camp d’Argelers perquè no es volia quedar amb la dictadura. El meu tiet, que era capellà i per tant donava suport als franquistes, se’n va anar a Roma.
CM: No, perquè nosaltres érem molt petits.
Com es vivia la guerra a Castellar? Van bombardejar el poble alguna vegada?
JC i CM: Durant la post-guerra no hi havia menjar, vivíem molt malament. Els republicans del poble van treure les imatges de l’església i les van cremar. A dintre l’església hi van posar una peixateria. Recordo que vam amagar durant un temps un soldat de les Brigades Internacionals que va marxar quan es va acabar la guerra. A Castellar no van bombardejar mai tot i que hi havia un camp d’aviació. Des de Castellar es podia veure com bombardejaven Barcelona.
Com us van afectar els anys de la immediata post-guerra?
JC: Anàvem amb les targetes de racionament i havíem d’anar a buscar el menjar a l’Ajuntament. El meu pare era rajoler i per construir el camp d’aviació li van comprar els terrenys amb uns diners que posteriorment no van servir per res. Vam quedar sense cap cèntim.
CM: La meva mare era vídua d’un soldat republicà i es va quedar amb un fill de 8, un de 5 i jo de 3. I no cobràvem la pensió perquè érem del bàndol perdedor. Vivíem amb els diners del treball a la fàbrica i amb el que trèiem d’un hort que teníem.
Com vàreu notar l’arribada dels feixistes en l’àmbit escolar?
JC i CM: Va canviar tot. Aixecaven una bandera espanyola i havíem de cantar el “ Cara al sol” formant en files. Al vespre baixaven la bandera i tornem-hi a cantar. Durant el mes de maig havíem de dir el rosari cada dia, per la Setmana Santa havíem d’anar a confessar, el diumenge a missa i el dilluns passaven revista per veure si hi havíem anat. Havies de ser catòlic a la força. El col·legi era separat segons sexe.
Per por dels bombardejos, durant la guerra, fèiem classe entre els arbres, al bosc.
No vestíem uniformes perquè ens faltaven els diners i a l’hivern passàvem molt fred perquè no hi havia estufa.
Com passàveu el temps lliure?
JC: Jugant al carrer, passejant pel poble,... A l’hivern anàvem a caçar ocells. També anàvem a buscar bolets, empaitar papallones,...
Jo, a més, havia d’ajudar el meu pare amb la vinya.
CM: A les nenes no ens deixaven sortir tan fàcilment al carrer soles. De tant en tant anàvem a berenar a una font amb l’àvia. En general, havia de seguir la meva mare allà on anés.
Com va rebre la vostra família la imposició del castellà com a llengua oficial?
JC i CM: Molt malament. A l’Ajuntament hi havia un rètol que deia: “ Aquí se habla en español y solamente en español”. A casa, quan no et sentia ningú parlàvem en català perquè no es perdés.
Vau viure alguna situació en que les vostres vides van estar en perill?
JC: Jo no, però recordo que el meu pare el volien empresonar perquè durant la guerra havia estat secretari del Sindicat de Pagesos de Castellar però sort que tenia algun amic influent que el va salvar.
Us provoca tristesa mirar cap al passat?
JC: Sí i no. Perquè son coses que ja han passat. Jo era feliç perquè jugava molt i no m’adonava massa del que passava al meu voltant. Però em fa ràbia si haig de mirar pel que li van fer al meu país, a la meva terra.
Les imatges són extretes d’Internet per complementar l’entrevista
Conclusió:
Amb aquest tipus de treballs són amb els que t’adones de la veritable importància del que estudies a l’aula. Sovint penses: “ uf, quin pal, una guerra més”.
Acabat aquest treball m’adono que quan penso això estic faltant el respecte a totes i cada una de les persones que van viure aquella època i que mereixen que almenys, els hi prestem una mica més d’atenció. L’oportunitat de conèixer de primera mà dos testimonis de la guerra més important que ha patit Espanya i Catalunya en l’últim segle no té preu. També t’adones que potser, la guerra més cruel és aquella que separa famílies, una guerra entre germans, una guerra civil.
Hauríem de ser prou intel·ligents de, com diu el tòpic, aprendre dels errors o no portar les diferències ideològiques als extrems i basar totes les negociacions o discrepàncies en la tolerància i el respecte.