Carnossos llavis que em besen,
tendres, una mica groixuts però suaus.
Aquells mars que, només mirar-los, es penetren
amb els meus, mirades es creuen
i no pots evitar sentir-te com un babau
quan ets al meu costat, i el meu cor, una vegada més, reviu
tots aquells records morts què feia molt que no eixien del niu.
És el nostre món i ningú ens el desfarà,
contents, tots dos plegats; especial
el moment en que dormim junts, i saber que ningú ens despertarà.
Que ningú evitarà que disfrutem del nostre moment,
quan juntem les mans o quan estem en llocs diferents.
Tu saps com sóc feliç, i m'ho fas viure, em quedo sense dir res,
escoltant les teues paraules, comptant els estels
i dessitjant que el nostre somni no acabi mai.
Publicat a: Poesia
Molt be, continues amb ls teva lìnea de tendresa i un cant a l'esperança amb el futur de la parella