nana_90
per en 18 Maig 2012
1,326 Vistes

 

Assegut en aquell banc color blau cel, mantenia les mans closes com si guardés un dels secrets més importants.

Recolzava el front sobre els dits grossos, els ulls clucs i les cames amb un tic constant portaven un ritme, que només elles sabien seguir.

A primera vista, semblava que estigues dedicant una pregària a algú, que xiuxiuegés una melodia o que repassés una llista de coses a fer.

 

 

 

Ara sé, que no feia res de tot això.

 

 

 

Des de l'altre banda del parc i amb la càmera a les mans, intentava espiar-lo utilitzant el zoom (si, se que està mal fet, però sóc curiosa de mena), però poc podia endevinar.

Si, movia els llavis.

Si, no va obrir els ulls fins que no va parar de moure'ls.

Cert, va seguir en aquella posició gairebé mitja hora.

Jo, havia oblidat aquella llista de coses per fer, i ell era tot el que contemplava dins el meu camp de visió.

Em vaig aixecar i dissimulant, fent tres fotografies al llac, dos a una parella de nens que jugaven i tres més a unes flors, vaig arribar al banc del seu costat i hi vaig seure.

Seguia xiuxiuejant. Devia tenir uns vint anys, vint-i-cinc a tot estirar. Potser en tenia menys, no ho sé .

 

Quan va parar de xiuxiuejar, va obrir els ulls a poc a poc, com si despertés d'un son molt llarg. Va parpellejar unes quantes vegades, acostumant-se al sol que no feia i, amb un somriure que li naixia exactament no sé d'on, va obrir molt lentament aquelles mans que em tenien fascinada, aquelles mans que la meva càmera ja es coneixia de memòria. Amb la càmera cobrint-me la cara, vaig ser testimoni de, com una papallona dels colors més vius que he vist mai, sortia d'aquell amagatall i, després de fer unes quantes voltes, potser orientant-se, marxava direcció un horitzó que només ella i ell podien apreciar.

Aquell moment va ser realment màgic. Badava tant, que vaig oblidar fotografiar aquell instant.

 

Ho tinc tot gravat a la ment. Com aquelles paraules que ell, tot dissimulant, em va fer saber:

- Si vols que un desig es faci realitat, has d'explicar-li-ho a una papallona. Una vegada l`hi expliquis has d'alliberar-la i ella l`hi explicarà a la deessa de les flors, qui el complirà.

Des de llavors, sempre que veig una papallona li demano un desig. Però encara no n'he pogut alliberar mai cap. Serà per això que no es fan realitat?

Publicat a: Reflexions
Pere
Sense fer poesia has fet poesia. Tenies raó, m'agrada molt. Felicitats.
18 Maig 2012