Pere
per en 4 Maig 2012
796 Vistes

Es detura l’instant voraç.
No es cristal·litza encara el moment
de perdre’t.
Fixem el gest des del brogit perpetu
i bellugadís de les hores;
podríem ser eternitat i llum morta
atardant-se en l’infinit,
reiterats horitzons de vidre,
paisatge immòbil en l’estret badall
de la finestra, cambra closa.
Ara som, però, carn i nuesa
aquietats damunt el jaç de pedra
i el vapor d’un bes tàcitament tebi.


Vaig tenir la sort de convocar el repte poètic visual número 207 de la pàgina  de Relats en Català. Vaig proposar de fer poemes inspirant-se en aquesta fotografia d'una finestra. Algunes de les participacions que hi va haver les aniré penjant aquí. Aquest poema d'avui és de la Xantalam.

Publicat a: Personal
Sigues el primer a qui li agrada això.