Pere
per en 15 d'Abril 2012
668 Vistes

Vaig escriure aquest petit relat ara fa sis anys. M'impressionava que hagués pogut passar una cosa així. A la meva imaginació no hi entrava que hagués pogut passar com qui diu a tocar de casa. Estic en estat de xoc, enfadat i trist.


Mentre enfilava l'Avinguda Corrientes repassava, en un exercici mental, tot el que li volia explicar al Máximo Zanetti. Ell es pensava que ens havíem citat per a compartir partitures de clarinet, perquè la veritat, allò que de debò m'havia fet marcar aquell número de telèfon per quedar amb ell, només li podia dir a la cara.

No tenia ni idea de com reaccionaria quan sapigués que, en realitat, la raó de la nostra cita era molt diferent. Duia al damunt una còpia de totes les proves que havíem pogut acumular després d'anys i anys de barallar-nos amb un laberint de burocràcia i de silencis. I aquest era el moment culminant de tots aquells anys de lluita. Havia quedat amb un noi que no coneixia per dir-li que aquells a qui havia anomenat pares no eren realment els seus pares. Que els seus pares de debò, els nostres pares, havien desaparegut feia molts anys, durant la dictadura, quan la mare estava embarassada d'ell. Que la seva àvia, la nostra àvia, amb qui jo m'havia criat, feia molts i molts anys que es manifestava, cada dijous, a la Plaza de Mayo. En definitiva, anava a dir-li a un noi de gairebé trenta anys que tota la seva vida era una mentida. I anava, també, a retrobar-me amb la meva veritat.

Vaig baixar de l'autobús urbà, havia arribat a la xocolateria. Amb un cop d'ull ràpid a la barra en vaig tenir prou per localitzar el noi que buscava. Aquell rostre esprimatxat, aquell nas, eren la viva imatge de les antigues fotos del pare. Ell també va intuir de seguida que jo era la noia amb qui s'havia citat. Vaig demanar una xocolata amb xurros i tot seguit vem anar a seure en una petita taula al fons del bar. Jo estava molt nerviosa. Mentre remenava la xocolata, una mica massa espesseïda per al meu gust, vaig decidir no esperar més. Tres dècades de mentides ja són prou temps. Amb gran dificultat, vaig començar a parlar:

- Máximo, veuràs... realment no he vingut a parlar de partitures de clarinet...

Publicat a: Personal