El 21 d'abril de l'any passat, un avi barceloní de 80 anys, va convocar a casa les seves dues filles. Quan les va tenir reunides davant seu, els va llegir una carta, la carta més colpidora que cap de les dues hauria imaginat. «Sento en el meu fur intern que ja no em queda més vida». Però les filles encara no havien sentit el més esgarrifós: «Demano solemnement que em facin un suïcidi assistit». FONT. El Periodico de Catalunya
En el meu cas, espero que si arriba el moment, el fotut sistema i les seves lleis estatals em deixin en pau d'una punyetera vegada en ma vida, si decideixo fer-me l'eutanàsia. Nosaltres com a persones no decidim quan néixer - ja que no participem en això -, però la nostra voluntat d'anar-nos, agradi o no, l'hauríen d'acceptar, deixant fora totes les moralitats pseudo-físiques o dels materials terrenals als altres, siguin o no de la nostra familia.
Hem d'implicar-nos en el fet en si - podríem aconsellar, no legislar MAI la seva decisió - i deixar-hi finalment la seva lliure elecció. Cal lamentar-ne que aquesta sigui l'última solució. Però no prohibir-ne el seu dret a realitzar-ho. No és indigne ser vell o estar malalt terminal. Això si, si decideixo fer l'eutanàsia de forma conscient i segura de la meva opció, ningú la pot impedir.