Enmig dels terrats un elefant blanc aixeca la trompa a l'aire del migdia blau. Els blocs immensos de la ciutat d'elefants ni se n'adonen, les seves façanes plenes de grans grans com taronges i lletjos com els grans dels minyons de quinze anys tanquen la boca i estiren fort els ullals, que no tenen panys ni portes ni claus perquè no res no hi ha ni hi haurà que els hi impedeixi de trencar-les, i perquè entre elefants no hi ha res a robar, ni res a ensenyar ni tampoc ascensors, tot són escales fins als terrats on els blancs segueixen blancs per molt sol que prenguin amb tot l'afany.
Tot és massís i molt pesant: els bancs de la plaça, les papereres, els caixers automàtics i fins i tot els bitllets de banc, i les restes de xiclet esclafades per terra, pilotes de futbol aplanades i enganxifoses on s'hi quedaria atrapat qualsevol com mosca en teranyina, com l'orca Ulisses a la seva piscina, que moriria ofegada quan els elefants la buidessin a cops de trompa per netejar els xiclets amb aigua a pressió, sense passió, amb una dedicació exacta que ni els rellotges asiàtics ni els elefants suïssos ni les ametlles pelades de l'aperitiu, i amb una elegància que cavalcant no tenien ni l'Aníbal ni cap maharahà i encara menys el gat de la veïna del tercer segona en les seves passejades nocturnes.
