A la cantonada d'abans de la tanca que tanca el carreró, de sobte, una nena trista, mig ajupida, tres quarts d'ensopida, un quart d'una mica esborrada, escriu runa amb un llapis de punta amagada. Fins i tot ha pintat a la deixalla una part, no el tot, d'ella mateixa. És una ruïna de runa, restes d'arruïnats gens roïns que pinten la seva ruïna si són infants. Els adults, capcots i culs secs, tancats per la tanca, ni ploren, les llàgrimes només poden rajar com blens, per les galtes d'una nena trista que tampoc no sap guixar-les, un salt de llàgrimes fet un salt d'aigua fet un salt de blens fet un salt de res, només caiguda de pena en runa.
Participació al repte poètic 206 de Relats en Català.
Publicat a: Personal