Escolte a la gent patir, queixar-se, plorar, dir que no hi ha eixida.
Milers de vegades he estat jo igual, sentint-me mal, perdut, a soles, sense eixida i sols amb oscuritat al meu voltant, una oscuritat densa i impenetrable que no deixava passar la llum.
Estudis, amor, rabietes, mals glops, males experiències que han acabat gravant en les profunditats del meu cap una por irracional, a tornar a passar eixos mals glops.
Sempre he aconseguit eixir-hi, soterrar sota el cement eixos mals sentiments, alçar-me un dia del llit i dir "Hui el món és meu", escoltar una cançó que, després de molt de temps et fa somriure, llegir una frase que et recorda que, per a bé o per a mal, la vida segueix, amb o sense nosaltres, i no ens podem permetre el quedar enrere.
I per aixó tinc en el meu cor cambres i cambres tancades de dimonis, de malsons, de quimeres que jo mateix he creat i que volen eixir, i que cada cop criden més i més fort. I la por segueix, persisteix, la oscuritat torna, i em quede a soles.
Fins que la música torna, i aleshores m'alce de nou, colpege la porta de les cambres i les veus callen, les quimeres s'encollixen, ací mane jo.
I controle. Potser massa. Perquè tot el que guanye d'autocontrol ho perd d'espontaneïtat. I tot m'ho pense dos cops, o més, les oportunitats passen mentre jo li done voltes o més voltes...
No és un bon glop, la veritat.