M'acostava al metro a una hora tardana i allà, a l'entrada, hi havia una colla de gent força jove, jo diria que entre vint i vint-i-cinc anys. Un d'ells se m'acosta per demanar-me una adreça. Em sona molt i sé que és molt a la vora, però no hi acabo de caure. Gairebé sense pensar-ho, me n'adono que el noi és francès, el seu accent marcadíssim el delata. Amb alguna altra persona de la colla amb qui comenta la jugada parla en francès. Tanmateix parla un català extraordinari. Serà rossellonès? No li he arribat a preguntar, però no m'ho sembla, fora de l'accent el català que parla sona d'aquí, també són poquíssims els rossellonesos de la seva generació que el parlen. Finalment, amb l'ajuda del mapa del telèfon aclarim l'adreça que busquen i entro el metro corrents, que ja faig tard.
Sí, hi ha gent de fora que et parla en català amb tota la naturalitat del món, com jo m'hi he posat a parlar-li sense pensar-ho. M'agrada molt. M'agrada menys que sigui tant extraordinari com per escriure aquest apunt al blog. Millorarem! Som-hi!
