Diuen que riure, cura.
Pot ser.
Ahir, em vaig llevar, com fa dies, amb un mal d'esquena horrorós.
Al vespre vaig encaminar-me al debat sobre les consultes sobiranistes de Sabadell, a escoltar a Santiago Espot, Vicenç Sanchis i els estirabots de la resta de convidats. La Nebrera, ex-pepera i un noi pijo, acabat de sortir de la facultat de ciències polítiques que no sabia desencallar-se del seu monòleg espanyolista. Per la megafonia el van Presentar com a membre de C's però ara he descobert que era del corrent crític dels socialistes, ciutadans pel canvi. De fet no hi havia cap diferència...
Vaig riure molt.
El van planxar tant que les seves respostes no s'avenien amb els comentaris generals. La Nebrera fins i tot el planxava. I la Nebrera era planxada, com les melés de rugbi pel Sanchis i Espot. Van estar radiants!!!
I un cop eixida de l'acte, vaig sortir nova. Allò va ser catàrquic. Ja ni me'n recordava de l'esquena. L'Alameda, el nen pijo, va ser descobert com a explicador d'acudits, de tantes bajanades que deia.
Avui el matí, he descobert novament, que l'esquena em tornava a fer mal, no tant, però mal. El peu, el turmell extern, adolorit. I la pell de ceba de la planta, tendra.
Però, feliç!
